Que véns?

No encara, em quedo una estoneta a l’ordinador. Necessito aquest temps per mi, quan tothom dorm, quan em trobo (o em perdo) i escric. És el meu espai discret, secret, íntim, màgic, despert, sincer. Un moment de solitud que a mi em fa bé. Un moment de solitud per pensar en tu, que ets aquí al costat però que ja dorms. Sense aquest moment, segur que l’endemà em trobaries a faltar alguna cosa, perquè jo no estaria tota sencera. Gràcies per ser aquí al meu costat dormint, despert, sencer. ( )

Ojitos negros

Que no, que els té marrons, els ulls! Però l’àvia em mira, se la mira i li diu: ojitos negros. L’avi no s’atreveix a contradir-la, i em mira a mi, amb complicitat. Em penso que ell ja no distingeix massa si són negres o marrons. Cada dia, quan arribem de l’escola bressol, entrem a casa seva a saludar-los. Ella, amb els seus dits grassonets, intenta fer sonar el timbre, i jo l’ajudo. Ja espera la resposta de l’àvia: qui hi ha? I riu. I a mesura que l’una creix, als altres els marxen del damunt setmanes, mesos, potser anys.

Quina sort que jo encara tinc avis, i que la meva filla coneix els seus besavis i els veu cada dia. Això sempre em fa anar a parar a un record de l’àvia. M’explica, de vegades, com plorava la seva germana dalt del vaixell que l’havia de dur a Veneçuela per no tornar-la mai més. I com els feia adéu amb la mà des de la coberta. I plorava, i plorava, i les llàgrimes li lliscaven per les galtes encara tendres. I allà, al port, va ser l’última vegada que es van veure. Com es diu adéu a algú que ja no tornaràs a veure? Quin record més trist, aquest. I l’àvia ho explica amb aquella mena de nostàlgia encoberta: “nena, com plorava, si l’haguessis vist...” I tu, que no ploraves?

Ara, al cap de tants anys, s’assemblen tant... Es veuen en fotos que la família tragina amunt i avall, confoses als seus vuitanta i pico entremig de paraules com correu electrònic i internet.

De vegades penso que algú va treure l’àvia d’una pel·lícula.

A mi em falta un cable

Doncs a mi no. O això em sembla. Però de vegades se me’n desconnecta un. Cric. I comença el ball, com quan regues amb una mànega i se t’escapa de les mans, i comença a fuetejar per tot arreu i et veus incapaç d’aturar-la. I quan ho aconsegueixes ja t’has mullat i, a sobre, has rebut un ventallot que no sabies ben bé d’on et venia.

A mi em passa això quan se’m desconnecta el cable dins del cervell. Com avui, a la feina. Només que en comptes d’aigua a pressió, em surten les idees disparades, sense meditar-les, sense direcció, esquitxant allà on no estava previst. I després, simplement ja no puc pensar.

I em pregunten cojrjrij i com que estic esgoixxttxxx sembla prrprpr bé que no zrrriscolti, que bff rrrgi entès crr del que m’hagggg rrfi jjjj. I qrrr. I em xxxxxp ttttttrieu perqqqqqqx semblgffi idgggggggrta.

Blub. Blub.

I avui, què us emporteu?

He passat una bona estona pensant què podia escriure en aquesta llibreta que aportés alguna cosa a tothom. Sobre la meva experiència des que la meva filla va començar a ser, ja allà a la panxa, aquella coseta petita que tenia forma de fava. Crec que una bona manera de dir el que ha passat des de llavors és que han canviat moltes coses, però no trobo a faltar res i sóc feliç amb el que tinc. Si abans érem dos els que anàvem fent camí, ara som tres. Ella vol més temps que nosaltres, perquè nosaltres podem caminar sols si ens cal, però a ella, ara, l’hem d’acompanyar. I sabem que no hi ha un únic camí, i que cal prendre decisions quan ens trobem davant d’una cruïlla. Però això és la vida, i l’important és estar convençut que allò que fas, ho fas el millor que saps. I que vols fer-ho. I que decidir és important, però que el dubte és un senyal de maduresa si porta a decidir millor, amb més seny, amb més criteri.

Sovint no dic res quan la Montse fa aquelles preguntes cap al final de la sessió. “Voleu parlar d’alguna cosa que us preocupi?”. “Teniu necessitat de dir alguna cosa?”. “Què n’heu tret de la sessió d’avui?”. “Què us emporteu, avui?”. “Com us heu sentit?”. Ostres! Com si fos tan fàcil contestar aquestes qüestions! Jo sempre em defineixo més com a observadora, perquè entenc que també és una manera de participar. També reconec que hi ha una certa distància entre el meu jo interior i el que expresso. I m’agrada escoltar. És el meu caràcter i potser també és fruit de la meva formació com a antropòloga, i encara que no ho sembli, també de la meva formació com a mestra. Això no vol dir que a mi no em passin coses semblants a les que van sortint a les sessions. També tinc les meves neures, les meves pors i preocupacions com tothom. Però sí que és cert que em moc en un entorn, l’escola, on el llenguatge i la filosofia no està tan allunyada del que fem els dimarts a la tarda: parlar, escoltar, compartir, aprendre, ensenyar, emocionar-nos, viure una experiència de grup, enriquir-nos, acompanyar-nos, ... Cadascú participa d’aquesta experiència de manera diferent, i això també és enriquidor. Jo em sento còmoda tant amb somriures com amb llàgrimes, tant amb paraules com amb silencis.

L’embaràs i el part em queden lluny, sincerament. El dia a dia és tan intens que em centro en això. I acostumo a preguntar-me què carai feia jo abans amb tot el temps que tenia!

A mi ella m’ha arribat en el moment perfecte. Ho visc així. I parlo de mi perquè sóc jo qui escric, però podria escriure això en plural perquè ell també ho viu així. El que amb el temps he anat descobrint és que la por que tenia al principi de deixar de ser jo ha anat perdent intensitat. I que, bàsicament, ara sóc mare a més a més del que ja era abans.

De vegades expliqueu coses que a mi també em passen o que jo també sento. Però d’altres no. De debò que jo no tinc cap conflicte amb la meva sogra! (Que cada vegada que em veu em digui mil vegades que ella s’assembla al seu pare no compta).

Quan jo era adolescent la meva mare em va donar un text de Khalil Gibran que potser coneixeu. Comença dient: “Els teus fills no són els teus fills, són fills de la vida...” I primer jo vaig pensar: ”ah no? Els teus fills no són els teus fills? Què fort! “ Però després vaig entendre’n el significat. És clar que els fills són nostres, només faltaria, però no ens els podem quedar, perquè m’entengueu. A no ser que la tendència no canvïi i als 40 anys encara estiguin a casa... El que vull dir és que nosaltres construïm una part de com són els nostres fills, però ells fan la resta, i per mi ser mare vol dir ajudar la meva filla a poder-se construir com ella vulgui i sigui, perquè sigui feliç, intel·ligent, autònoma. Per descomptat no sé fer totes aquestes coses per generació espontània, i segur que m’equivoco moltes vegades! Per això em sento afortunada de poder compartir aquest espai amb vosaltres, i crec que ella, a la seva manera, també us diu que se sent feliç al vostre costat.

Ara vindrà l’estiu i ja tinc ganes del retrobament, al setembre. Us trobarem a faltar, encara que esperem poder compartir algun gelat amb vosaltres entremig de les vacances. Així podrem parlar de purés, de berenars, de dentetes, de migdiades i de tantes altres coses

Abans d’acabar, només una cosa. Hem de ser més positius!! Que som molt bons!!