Perdoni, sra. Cecilia, per aquest títol tan poc digne. Però és que aquest matí, casualment, vostè s’ha colat a la ràdio del meu cotxe, i no he pogut estalviar-me l’expressió. Li interessarà saber que a la meva filla de dos anys - a qui en aquell moment duia a l’escola i els gustos musicals de la qual es mouen entre el gegant del pi i deu pometes té el pomer-, li han agradat els seus refilets.
El perquè de l’expressió l’hem de buscar unes setmanes enrera, quan el seu nom va aparèixer a la conversa amb un vell amic. Entenc la fascinació amb què em parlava de la seva veu, tan perfecta i mil·limetrada, amb la mesura exacta d’emoció i passió. Per una curiosa associació d’idees (i ara ja és massa tard per fer-hi res), vostè quedarà unida als meus records de la mà d’en Joan petit, per una banda, i d’un professor d’una universitat ianqui especialitzat en el cinema espanyol de l’època del destape per una altra. Vagi, doncs, ben acompanyada, a cantar per aquests móns de déu.
Pie Jesu...
