Aquest vaivé m’ha conquerit. Ja no sé tenir el carret de la compra a les mans sense empènyer-lo suaument, ara endavant, ara endarrera. I això que me’l miro de tant en tant i a dins hi ha pomes, o patates, o tomàquets.... però cap criatura! I encara més, aquest vaivé m’ha conquerit també per dintre. Com una onada que espetega a la sorra i recula. Com la marea. Què sé jo, com un camp de cereals vinclats pel vent. Com un gronxador del parc. Com un balancí . Com l’eco, eco, eco...
Com més hi penso, més em ve a la memòria una joguina que corria per casa quan era petita. Segur que les meves germanes se’n recorden. Era una poma vermella que quan la movies o la feies rodolar feia un so com de campanes i que absolutament sempre recuperava la seva posició original a mesura que el moviment s’alentia. Així és! Sí! Aquest és el vaivé interior de ser mare. Ja podem rodolar i fer mil voltes, que al final, sense ni haver de voler-ho, trobem el nostre equilibri únic i (im)perfecte.
Déu meu, sóc una poma??
