16 de maig del 2011

Tirant a gris


M’agrades més quan no estàs de mal humor. Aquella ratlleta del front se’t marca menys; sí, aquella, la cicatriu que et va quedar el dia que vas caure d’un núvol i et vas fer gran. I els ulls et brillen perquè t’emociones, i no perquè la ràbia i la crispació s’hi barallin.

M’agrades més quan no martelleges el teclat despiatadament i l’acarones amb suavitat, perquè saps que ha de dir coses importants, que és un tu dividit en possibilitats infinites.

M’agrades més, sí, quan escoltes, i no quan sembla que no hi siguis, i els ocells que volen entrar per la teva finestra s’estaborneixen confosos en un vidre immaculat. Quan parles, també, i no quan cremes les paraules abans que hagin tingut temps de sortir per la boca.

M’agrades més quan no tens pressa i no fas espetegar la llengua al paladar en un gest impacient i exasperant; amb la serenor els músculs ja no et punxen la cara.

M’agrades més quan ajudes els altres perquè sí, i no quan remugues perquè tens més feina de la prevista i no et quedarà temps per fer noves previsions de feina que difícilment es compliran.

Quan somrius, m’agrades més. No cal que estiguis alegre, això depèn de tu, però pots somriure només perquè és agradable i l’entrada és gratuïta.

M’agrades més quan el teu posat no agafa aquell to grisenc i espès, quan passeges damunt teu un arc de sant Martí que tentineja vitalitat.

No t’emprenyis. Relaxa’t. Respira fons i abandona’t, només per avui, en un raconet del llençol. Demà serà un altre dia.