Ventet d'agost

És l’últim diumenge d’agost. Ja es percep aquell tràfec propi del final de les vacances; o potser seria més encertat dir del retorn a la feina. Però avui és diumenge, encara, ja ho he dit, i un ventet lleuger i fresc fa bellugar les cortines i m’acosta la remor de les fulles mandroses del til•ler del pati. Exhalen dolços sospirs un rei, un príncep i una princesa, cavalcant en somnis per una plàcida migdiada. Quina pau em duu, també, aquest ventet lleuger i fresc, que em convida a tancar els ulls i volar. Volar per altres cels més llunyans dels que conec, travessar núvols més blancs dels que mai no he vist, guaitar paisatges sense explorar, batre les meves ales en silenci. Descobrir.

I és que tot té un aire tan nou! Estic a punt per emprendre aquest vol, fins i tot amb els ulls oberts. Intueixo que m’agradarà, més si també m’acompanya aquest ventet lleuger i fresc. Si em veieu passar per damunt de les vostres teulades, saludeu-me amb la mà, que jo faré el mateix.

Per no pensar

Van dir-me que, per no pensar, llancés els meus pensaments al riu i els deixés lliscar com si fossin fulles seques. Començar per l’Amazones seria una bona idea; no conec cap riu prou gran per fer-hi cabre tanta fulla!

Aniré a poc a poc. Em faré un riu a mida, que salti àgil i rabiós i enèrgic entre les pedres, de vegades, però també que es bressoli mandrosament. Hi vull algun remolí, a més, que faci giragonsar les fulles en un intent d’engolir-les per sempre més. Al final el riu arribarà al mar. Potser allà sí que hi cabrien, totes.

Si tu, o tal vegada tu, o potser tu ara ets un d’aquests pensaments, no et preocupis. El mar també s’acaba, i si sobrevius al viatge, i si no se t’ha empassat cap remolí, i si els corrents t’han fet fer un trajecte plàcid i plaent, em trobaràs asseguda a la riba d’una platja.

Bon viatge...