Vaig a fer
una prova. En faig moltes, últimament. I les que no faig jo, me les fan fer els
altres. Benvingudes siguin totes, i gràcies a tots, sí, de debò. Encara que
algun d’aquests agraïments va, clandestinament i en el meu primer impuls, seguit
d’un afectuós malparit o malparida. I el dic amb un mig somriure fals i torçat
i mantingut que m’aguanta les llàgrimes just al darrera del ulls fins que puc
empassar-me-les com un glop d’infantilisme. Glup. De vegades dos glups. I ja
està. Aleshores, amb l’estómac satisfet i en plena digestió, el somriure ja es
pot relaxar, i ja no li calen qualificatius de cap tipus. És un somriure sense
cap més objectiu que ser. Fins i tot podria caure’m la bava i semblar curta de
gambals, ho admeto.
Que quina és
la prova? Bona pregunta. Quan he començat a escriure la tenia molt clara, però
m’he embolicat amb les gràcies i els somriures i, badant, badant, he perdut el
fil. Com si, a mode d’Ariadna, hagués donat un cabdell a Teseu -que tindria el
paper d’idea, és clar- i no hagués estat prou curosa de deixar-lo a l’entrada
del laberint. I ja teniu Teseu (la idea) fent voltes per aquell camins
intricats amb el fil enrotllat als peus, deixat de la mà dels déus i d’una
Ariadna innocent amb el vaivè dels pensaments, confiada que aquests no la
trairien. No m’estranya gens que el noi/Teseu/la idea s’acabés casant amb una
altra.
Dit això,
torno a la prova. Suposo que volia dir alguna cosa sobre el primer impuls,
precisament, i la importància de no condemnar-lo sistemàticament. Que és el que
em passa a mi... menys quan em poso a escriure a raig. Ei, i que això no és
sempre, tampoc! Si no, voldria dir que ja m’he graduat d’Impropietats II,
nivell avançat.
Fa un temps,
i això vol dir exactament abans i no ara, quan explicava alguna cosa que em
trasbalsava, alguns em deien que era una dramàtica. I m’avergonyia de ser-ho. I
després d’aquest primer impuls no em quedava un somriure planer, sinó un
somriure abatut.
D’altres es
compadien de mi, i jo m’avergonyia de ser tan dèbil i llepar-me les ferides. I després
d’aquest primer impuls no em quedava un somriure planer, sinó un somriure trist
malgrat aquells afalacs de curt recorregut.
D’altres no
em deien res. I m’avergonyia d’haver-me sincerat tant i, en canvi, haver
provocat un silenci tan profund. I després d’aquest primer impuls no em quedava
un somriure planer. No em quedava cap somriure.
D’altres
m’escoltaven i em preguntaven per intentar entendre’m, i jo m’avergonyia d’haver-ne
de parlar més. I després d’aquest primer impuls no em quedava un somriure
planer. Em quedava un somriure desencaixat.
D’altres em
feien bromes per animar-me. I m’avergonyia d’evitar conscientment un tema que
em preocupava. I després d’aquest primer impuls no em quedava un somriure
planer. Em quedava un riure desbocat.
Em direu que
no estava mai contenta, segurament. Amb raó, segurament. Podria seguir així,
posant exemples de coses que, en el fons, són bajanades, no són gens importants. Perquè em
sembla que les respostes no han de prendre protagonisme a les preguntes o a
allò que les provoca. El drama, la debilitat, la sinceritat, l’empatia, la
despreocupació... tot és meu, i tant se val el que en rebi, després. Cadascú respon
de manera diferent, com vol, com sap, com pot, com creu, però absolutament totes
les respostes són com llavors que tard o d’hora germinen en el meu paisatge
particular.
L’altre dia,
en el context d’una conversa ben diferent d’aquest monòleg, vaig dir-li a un bon
amic que tot el que havia fet l’havia dut fins on era ara. I li vaig demanar si
realment preferiria ser en un altre lloc. Jo em faig la mateixa pregunta, per allò
de predicar amb l’exemple, i crec que sí, que no podria estar en un altre lloc ni
tan refotudament incòmode ni millor. No el canviaria. I és que, per si no ho
sabíeu, la meva veritable identitat és la d’una princesa del pèsol que encara
no ha aixecat tots els matalassos.
