4 de maig del 2012

La princesa del pèsol es diu Ariadna


Vaig a fer una prova. En faig moltes, últimament. I les que no faig jo, me les fan fer els altres. Benvingudes siguin totes, i gràcies a tots, sí, de debò. Encara que algun d’aquests agraïments va, clandestinament i en el meu primer impuls, seguit d’un afectuós malparit o malparida. I el dic amb un mig somriure fals i torçat i mantingut que m’aguanta les llàgrimes just al darrera del ulls fins que puc empassar-me-les com un glop d’infantilisme. Glup. De vegades dos glups. I ja està. Aleshores, amb l’estómac satisfet i en plena digestió, el somriure ja es pot relaxar, i ja no li calen qualificatius de cap tipus. És un somriure sense cap més objectiu que ser. Fins i tot podria caure’m la bava i semblar curta de gambals, ho admeto.

Que quina és la prova? Bona pregunta. Quan he començat a escriure la tenia molt clara, però m’he embolicat amb les gràcies i els somriures i, badant, badant, he perdut el fil. Com si, a mode d’Ariadna, hagués donat un cabdell a Teseu -que tindria el paper d’idea, és clar- i no hagués estat prou curosa de deixar-lo a l’entrada del laberint. I ja teniu Teseu (la idea) fent voltes per aquell camins intricats amb el fil enrotllat als peus, deixat de la mà dels déus i d’una Ariadna innocent amb el vaivè dels pensaments, confiada que aquests no la trairien. No m’estranya gens que el noi/Teseu/la idea s’acabés casant amb una altra.

Dit això, torno a la prova. Suposo que volia dir alguna cosa sobre el primer impuls, precisament, i la importància de no condemnar-lo sistemàticament. Que és el que em passa a mi... menys quan em poso a escriure a raig. Ei, i que això no és sempre, tampoc! Si no, voldria dir que ja m’he graduat d’Impropietats II, nivell avançat.

Fa un temps, i això vol dir exactament abans i no ara, quan explicava alguna cosa que em trasbalsava, alguns em deien que era una dramàtica. I m’avergonyia de ser-ho. I després d’aquest primer impuls no em quedava un somriure planer, sinó un somriure abatut.
D’altres es compadien de mi, i jo m’avergonyia de ser tan dèbil i llepar-me les ferides. I després d’aquest primer impuls no em quedava un somriure planer, sinó un somriure trist malgrat aquells afalacs de curt recorregut.
D’altres no em deien res. I m’avergonyia d’haver-me sincerat tant i, en canvi, haver provocat un silenci tan profund. I després d’aquest primer impuls no em quedava un somriure planer. No em quedava cap somriure.
D’altres m’escoltaven i em preguntaven per intentar entendre’m, i jo m’avergonyia d’haver-ne de parlar més. I després d’aquest primer impuls no em quedava un somriure planer. Em quedava un somriure desencaixat.
D’altres em feien bromes per animar-me. I m’avergonyia d’evitar conscientment un tema que em preocupava. I després d’aquest primer impuls no em quedava un somriure planer. Em quedava un riure desbocat.

Em direu que no estava mai contenta, segurament. Amb raó, segurament. Podria seguir així, posant exemples de coses que, en el fons, són bajanades, no són gens importants. Perquè em sembla que les respostes no han de prendre protagonisme a les preguntes o a allò que les provoca. El drama, la debilitat, la sinceritat, l’empatia, la despreocupació... tot és meu, i tant se val el que en rebi, després. Cadascú respon de manera diferent, com vol, com sap, com pot, com creu, però absolutament totes les respostes són com llavors que tard o d’hora germinen en el meu paisatge particular.   

L’altre dia, en el context d’una conversa ben diferent d’aquest monòleg, vaig dir-li a un bon amic que tot el que havia fet l’havia dut fins on era ara. I li vaig demanar si realment preferiria ser en un altre lloc. Jo em faig la mateixa pregunta, per allò de predicar amb l’exemple, i crec que sí, que no podria estar en un altre lloc ni tan refotudament incòmode ni millor. No el canviaria. I és que, per si no ho sabíeu, la meva veritable identitat és la d’una princesa del pèsol que encara no ha aixecat tots els matalassos.