Doctora F

Doctora F, et trobaré a faltar. De manera irreversible, com tantes altres coses d'aquesta malaltia. 

M’imagino la teva taula, la del despatx que no t’agrada, plena d’obsequis i agraïments, però, sobretot, de coses intangibles que t’enduràs quan marxis. Perquè la meva història és una de les que va bé, però n’hi haurà d’altres que no.

La primera vegada que et vaig veure, el vint-i-quatre de febrer d’aquest any, ara fa uns 10 mesos, em vas dir que la meva vida no corria perill. No és un mal començament, no trobes? Aquell dia em vas fer esperar tres hores a la planta -1. Però només perquè tenies feina a la tercera planta. I considerant que, a partir de llavors, jo passava a ser usuària de la mateixa tercera planta, t’ho vaig perdonar de seguida. Aleshores encara no sabia que cada divendres, quan entressis per la porta de l’hospital de dia, tindries un somriure, un gest, una pregunta per a mi. Per a mi i per a tots, vull dir. Que em visitaries encara que no tingués visita programada. Que no oblidaries el meu nom ni les vicissituds del meu historial mèdic. Que m’oferiries alternatives si hi havia problemes. Que em diries sempre la veritat. Que em faries sentir una persona i no un número, com des de la meva ignorància m’havia imaginat que seria.

I quan a casa vam començar a parlar de tu utilitzant el teu nom de pila, o ja sense formalismes, vaig adonar-me que tu i la teva bata blanca havíeu entrat a la meva vida també per acompanyar-me, i no només per explicar-me protocols i sentències i efectes secundaris.

En qualsevol altra circumstància, m’hauria pogut llançar als braços d’algú que manifestés aquest interès per mi. O per la meva salut, que al capdavall és el que em manté viva. Però en aquest cas, preval una sincera admiració per la feina ben feta. Has sabut administrar-me el tractament més adequat per curar-me, però més enllà de la química, m’has medicat subtilment contra qualsevol afecte embafador. I sí, és clar que et trobaré a faltar, ja ho he dit al principi, però serà una enyorança plena d’orgull, com de dir ei, la doctora F va ser la meva doctora.

Per sempre formaràs part d’una època crucial de la meva vida, potser la més dura i alhora la més plena que he viscut fins ara, encara que costi de comprendre que sigui així, amb aquest doble vessant entre pors i riqueses. És així i no es pot canviar. I tu hi seràs associada a un èxit.

Per sempre, quan surti a caminar i enfili camí amunt, amb el primer esbufec et veuré teclejant a l’ordinador - molt més del que et vindria de gust- les freqüències d’ejecció del meu cor. Et preocupava que quedés malmès. I, en canvi, és més viu que abans.

Entendràs, també, que et digui que m’agradaria no veure’t més per necessitat. Estic segura que tu tampoc no ho voldries! Però estaré encantada de trucar a la porta del teu nou despatx per saludar-te quan sigui per allà a prop.

A molts malalts els deu passar el mateix, amb els metges que els han tractat per períodes llargs i de malalties greus. Però dic jo que no tots els metges deuen ser iguals, malgrat tot. Ara altres persones tindran la sort de trobar el teu somriure als seus respectius historials, i m’alegro, jo, d’haver-lo pogut gaudir en els moments més difícils i més gratificants del meu.

Gràcies de tot cor, doctora F.

Un passeig ventàstic

Aquest matí he sortit a caminar per Montserrat. Això no tindria res d’especial, o res d’excepcionalment diferent a les meves caminades periòdiques, que sempre ho són, d’especials. Però avui feia molt vent, i una cosa m’ha portat a l’altra... I l’altra m’ha dut fins al bloc.

És com si hagués fet dissabte, com si hagués ventilat una mica la casa. Tan de bo m’hagués estat possible desar-me una ràfega, freda i sostinguda, per als dies en què és necessari foragitar pensaments o arrencar idees senceres. Però l’efecte no seria el mateix, em penso, que quan una ventada et fa trontollar darrere d’una roca i et ploren els ulls i els llavis se t’estan a punt d’estripar.

He pogut gaudir, a més, dels xiulets del vent encobrint el brogit de l’autovia -que sempre em recorda que sóc a prop de l’asfalt-. I en algun punt de l’ascensió, també, he començat a percebre el soroll dels troncs d’alzines i aladerns resistint l’envestida.  Un soroll trencat, flexible, com de fregadís de plàstic. Si mai m’has sentit a dir que a mi em grinyola el cap per dins, i no de forma metafòrica, en aquest punt és de justícia reconèixer que aquest soroll i el meu grinyol s’assemblen força.

Més endavant he avançat dos nois que tenien una conversa molt animada. Ens hem saludat i aleshores un li ha dit a l’altre: “hala, nos ha adelantao”. I l’altre: “vaya si nos ha adelantao”. M’han fet pensar en el sinistre Wert. Ai, no, que era ministre. Sortosament, un cop de vent l’ha esbandit del paisatge.

 

Al final, m’he agafat a una roca però he decidit girar cua perquè m’he adonat que ja només em quedava l’ombra, i he pensat que si seguia, també em sortiria volant. I vés a saber on pararia a hores d’ara tota jo... Prou feina tinc ara cosint-me cos i ombra de nou i que, a sobre, quedi bé.

 
Tot plegat és molt més esgotador del que sembla. I, a més, jo no sé cosir amb didal!

 

Amor de paper

Seria bonic ser com aquesta nena i poder vèncer totes les pors amb confiança. Perquè allò que ens espanta mai no hauria de ser més poderós que l’amor...