Més tard, en un programa a la televisió, algú parlava d’una sala del silenci. I dic d’una sala i no de la sala perquè n’hi ha moltes arreu, i per bé que sembli que serveixen per al mateix, no totes tenen la mateixa finalitat. Algú explicava que aquesta sala en concret, al port d’Hamburg, era un lloc on els mariners podien pair, a terra ferma, les notícies -no sempre bones- que els arribaven mentre eren a alta mar.
Per la raó que sigui, al vespre, destriats de tota la quotidianitat, m’han quedat suspesos davant dels dits aquests dos conceptes: la pistola de petons i la sala del silenci. És una bona manera d’acabar el dia, dedicar-los unes paraules. Així que obro ara -i només per al meu ús personal- la meva pròpia sala del silenci. Perquè sense ser marinera, de vegades navego per alguna alta mar indefinida sense albirar terra. Però tinc la sort de ser el blanc d’uns trets que sempre, sempre i sempre em menen cap a casa.
