Aquest
matí no me n’he adonat, d’això, perquè era molt d’hora i encara plovia quan he
sortit de l’hospital. La metgessa que m’ha atès m’ha fet el reguitzell de
preguntes obligades que jo anava responent de forma gairebé robòtica:
trenta-set, sí, dos, no, el mes passat... I just després de l’ets al·lèrgica a
algun medicament, m’ha demanat si havia tingut malalties importants. I jo anava
a dir que no, per pura inèrcia, i el meu cervell s’ha aturat, i puc assegurar
que he sentit el xerric que fan els dibuixos animats quan frenen en sec, i
ràpidament he rebobinat. Stnatropmi seitlalam... I he dit que sí, és clar. Ha
estat aquest xerric estrident el que ha fet que se m’arrapés de mala manera un
mal de cap que vagarejava a prop de les meves temples.
Si en fa, d’hores, de tot plegat, i encara segueix aquí el cel groguenc, o el mal de cap, o la pols del Sàhara. Perquè sí. Per simpatia. O potser només per recordar-me que respostes que abans eren no ara són sí.
 |
| Il·lustració d'Andrzej Tylkowski |
No
obstant, fa estona que dono voltes a la possibilitat de reposar el cap al coixí
de les vostres paraules i amb un sospir profund tancar els ulls i abandonar,
confiada, qualsevol cel fins demà al matí.
Al final, anar a destemps no està tan malament. Qualsevol dia em trobaré que tinc el sol solet només per a mi mentre la resta aguanteu el xàfec.
