Jo sí que ho entenc!

Totes les vegades que he dit a algú tu no ho entens, hauria d’haver dit i jo tampoc. Amb la cosa més absurda del món, avui he entès, per fi, que podia escollir. M’ho han dit moltes vegades, això. M’ho han repetit, sermonejat, cantat, explicat. Ho he vist escrit en llibres, en poemes, a les portes dels lavabos públics, pintat per les parets, a les pel·lícules. Jo mateixa m’ho havia dit més d’una vegada. Ho pensava. Creia que ho entenia. I pensava que, de fet, escollia, quan en realitat ho feien els altres per mi.

 
Ha estat avui que he sentit la convicció profunda que, efectivament, puc escollir. Com si el camí –un de tants- m’hagués conduït cap a la comprensió d’un verb que jo creia dominat.

Ara ho entenc!  Ara puc escollir i escullo escollir. 

......................................

Un aclariment matinal.

Vull dir que quantes vegades escollim, prenem decisions, segons el que s'espera de nosaltres? Segons les expectatives que tenim del que els altres esperen de nosaltres. Escollim el que volem, o el que hem après a voler? Quan deia que els altres decidien per mi, no em referia a un exercici de comoditat, sinó a un acte inconscient, gens premeditat. Potser he decidit, per exemple, fer una cosa perquè qui me l’ha demanada ja sap que la faré. Però...i si no vull fer-la? I si aconsegueixo tenir la mirada clara i no em deixo emboirar per qui els altres creuen que  sóc? I si em dono pas abans de caure en el miratge? En aquest mini lapsus de temps, puc escollir conscientment i ser lliure.

Vaja, que de vegades les coses passen com en aquell anunci de donuts. De sobte, et piques el cap i dius: òndia, aaaaara ho entenc!

I jo, aquí, encara no hi havia arribat mai.

Allà enmig de la natura literalment

- Saps on marxo demà a la tarda?- va dir-me un bon amic dilluns passat.- [...] Allà enmig de la natura literalment.

Va deixar enrere la família. Els va dedicar un lacònic adéu. Tots van tornar-li l'adéu amb l'entusiasme d'una mitja tarda de vacances d'agost. A fora, una alenada d'il·lusió el va empènyer a triar el camí més costerut, muntanya amunt. El traç era ample, força ombrejat a estones. S'alegrava d'haver-se posat el calçat adequat per a una empresa tan important. Amb pas ferm, havia deixat el riu a l'esquerra feia uns minuts, però encara podia sentir els refilets del blauet barrejant-se amb el cant més elegant del rossinyol ara que s'endinsava en una zona més boscosa.
El seu cap barrinava molt, caminava mirant el terra i les pedres de la pujada, parant poca atenció als canvis en el paisatge a mesura que ascendia. En una mitja hora havia salvat un desnivell de dos-cents metres. Va ser llavors quan davant seu, en aquell petit turó, es va desplegar la clariana, com a les pàgines d'un conte infantil. Va considerar que era prou amunt. Que la clariana li servia. Ara només necessitava un arbre, i un trèmol proper que eixia al costat de la roureda li va semblar prou bo, per bé que ni tan sols en coneixia el nom. Si l'hagués sabut, probablement hagués pensat que era un nom molt adient pel que havia de menester. Amb cura, va fer un primer intent d'enfilar-s'hi. Relliscà de seguida. Però lluny de rendir-se, va provar sort pel flanc contrari. Amb un pèl més de traça, ara se sostenia tot ell arrapat al tronc de l'arbre. Després d'uns instants de paràlisi valorant la situació, va decidir tirar amunt, i amb gran esforç va aconseguir arribar a la primera branca d'aquell arbre jove i fort. Les seves fulles bellugadisses feien joc amb ell, que amb peus, mans i dents repartides per entre les branques mirava de no perdre l'equilibri. Finalment, quan es va sentir prou segur i havent descansat breument els músculs, va seure molt lentament a la branca més gruixuda. Quan va trobar-s'hi prou còmode, va treure's de la butxaca el seu objecte més preuat, el va agafar amb la mà que tenia lliure i en un gest triomfant va estendre el braç ben amunt, fent que aquest sobresortís per entre les fulles de la capçada. De sobte, va succeir una cosa meravellosa. Les quatre ratlletes de la pantalla es van encendre. Per fi tenia cobertura! Dalt d'un arbre, lluny de tothom, en un preciós, fresc i tranquil bosc pirinenc. A l'altre cantó del telèfon, des dels vint-i-vuit graus del meu menjador en un poble calorós del Baix Llobregat nord, vaig desitjar que un dia tornés als peus d'aquell trèmol sense telèfon, escoltant els blauets i els rossinyols, olorant el camí, sentint el sol al clatell, tocant -potser- algun arbre o alguna pedra, amb la sola i única fita de no tenir cap altre objectiu que viure totes i cadascuna de les passes que fes. Sense artificis, sense aparells, sense rellotges, sense impaciències, sense paraules. Sense cap, si fos possible! Amb ell mateix i prou. Allà enmig de la natura literalment.