Aquesta tarda m’he recordat molt del dia rosa, mentre posava l’arròs a bullir pel sopar. I pensava que a mi les proves se’m presenten d’una manera una mica bèstia, no sé si perquè sóc dura de mollera, o perquè estan en consonància amb el que n’he d’aprendre. Ara ja no hi dono gaires voltes, però. Al final, tot -bèstia o no- em semblen oportunitats.
Una oportunitat per anar una mitjanit esventada a veure estels
a Montserrat, just abans d’anar a l’hospital. I per veure’n un de fugaç a la
vegada, M! Jo, com que sóc lenta, no vaig tenir temps de formular cap desig.
Però en vaig tenir prou amb aquell senyal, i encara que costi d’entendre, en
aquell moment vaig ser feliç sota aquell cel colpidor.
Però, sobretot, una oportunitat per tocar de peus a terra i
clavar l’àncora una mica més avall. O una mica més endins.
Estic bé, estic sana. I aquesta sentència que per a molts
forma part de la quotidianitat, per a mi s’ha convertit en una cosa preuada.
Potser és difícil d’entendre que una sospita (per petita que sigui) que la
malaltia pot tornar, sigui tan esglaiadora. I em sorprèn que tota aquesta por,
després, es transformi en la força indescriptible que m’empeny a prendre més consciència
de qui sóc, novament.
No puc explicar-ho tot, només em veig assentint en silenci davant
de tot el que acaba de passar...
