Hi ha dies
que, no saps ben bé perquè, se’t posen bé. Sense que passi res d’especial. Et
lleves al matí, i tant se val com hagis dormit o en quins somnis t’hagis perdut,
o quin peu posis primer en saltar del llit al terra glaçat de finals d’octubre. Són dies d’aquells
que semblen vestits fets a mida, còmodes, senzills, sense pretensions, que
combinen amb tot i amb tothom.
Cosits –a mà- amb fil d’esperança, rivetejats
amb cinta de tardor, amb botons de somriures càlids i vores de cotó fluix; de
colors embastats sense agulla, enjogassats en dibuixos rutilants. Vestits que només
et posaries per casar-te amb la vida. (... i la vida et diria que sí, perquè li
és igual el vestit que portis).
Són dies en
què un full blanc és ple de possibilitats, i no d’incerteses.