Avui escric sense meditar-ho gaire. Que surti com surti. De
vegades és millor fer-ho així, abans que aparegui la santa inquisició i em cremi
les idees a la foguera.
Com pot ser, que sigui tan difícil no fer res? Fins ara, la
sola idea que aquesta possibilitat existís em semblava d’allò més abstracta.
Suposo que era perquè pensava –sí, sí, erròniament- que no era un assumpte que
m’hagués d’importar gaire. Per inabastable. Perquè jo no tenia temps per aquestes
coses.
Ara tinc temps. I, curiosament, m’adono que sempre l’he
tingut, aquest temps, però l’he fet servir per allò que em semblava prioritari.
I prioritari no sempre vol dir important. De vegades prioritari és només el
primer que hi ha a la llista, una d’aquelles moltes llistes que ens fem de
coses pendents i que tant ens agrada marcar a mesura que acomplim els
objectius.
Sé que aprendré a no fer res. I sé perquè n’aprendré. Però no
sé ni com ni quan passarà, això, encara que intueixo que no passarà de seguida.
I ho dic perquè ara que tinc temps i estic disposada a intentar-ho, resulta que
no és tan senzill. No es tan senzill parar. Quan per fi m’assec, val a dir que amb
tota la meva bona intenció, paral·lelament a la idea inequívoca que he de
desendollar la màquina, pren força aquella altra línia gairebé robòtica de
pensament que em recorda que he de posar una rentadora l’agenda de l’escola
dels fills aquell correu que vull respondre avui soparem una truita cal dur el
cotxe a la revisió tinc anglès arribo tard em truquen s’ha acabat el paper
higiènic i tantes altres coses. (Agafo aire).
Vull fer com Moisès apartant les aigües del Mar Roig, canviant
mars per pensaments. Crec fermament que quan això sigui possible no m’assetjaran
horaris ni llistes. Quan per fi pugui desendollar la màquina veritablement,
descobriré que no fer res no vol dir ben bé no fer res. Només vol dir callar
tot el que hi ha a fora i escoltar tot el que hi ha a dins.
