Estil safareig

Un bloc amb caràcter propi, amb un estil personal, com el teu. Com el teu, ha dit. Malgrat que només era un exemple per intentar explicar que un bloc ha de tenir la seva pròpia personalitat i originalitat, per un moment m’ha fet una certa il·lusió que algú fos capaç de dir que aquest bloc té una mena d’alguna cosa que el fa diferent.

Després de rumiar-hi una estona he esbrinat quin és aquest estil propi. Es diu estil safareig.
En primer lloc hi ha l’efecte cove de la roba bruta. Al final del dia, quan el pijama s’ha arrapat al meu cos sense saber com i la son fa veure que no hi és -que no hem jugat prou, avui?-, agafo la pila de roba de damunt de la cadira i la llenço al cove. Tot el que duia, a rentar. I no cal dir que cada peça requereix la seva engruneta d’esforç. Aquí ja entra en joc el safareig. De vegades cal fregar més fort; d’altres deixar la peça en remull. O tractar-la amb fervorosa delicadesa. O fer servir un sabó especial. El més interessant, però, és que els safareigs són concebuts com uns receptacles destinats a la neteja i a l’abastiment d’aigua, i anant una mica més enllà, com a llocs de trobada i socialització. Que no us quadra, això, doncs, amb el meu bloc? Que no hi llenço el que he carregat tot el dia per submergir-ho en aigua de lletres i sabó d’assossec? Que no hi frego amb determinació? Que no s’hi acosta cap bèstia assedegada a ficar-hi el morro? Que no aprofito per regar-hi els pensaments? 

Que no em trobo a mi mateixa, emmirallada en el reflex d’aquesta aigua? Això. Això és l’estil safareig.

Un quart i mig de cinc

Vaig tornar-los a veure, de lluny, un dia d’aquesta setmana, mentre caminava apressadament a buscar la meva filla a l’escola. Acabaven de travessar el pont. Diria que, sempre que els veig, acaben de travessar el pont i fan exactament la mateixa passa al mateix lloc exacte. I potser jo també hi entro, en aquesta sincronia perfecta a mode de deja vu, perquè és igualment possible que jo refaci les meves pròpies passes d’algun dia anterior. El camí és conegut, i d’obligada repetició si en comptes de trencar abans agafes el carrer Àngel Guimerà en el trajecte fins a l’escola.

Ella, amb el seu xandall negre i fúcsia i les seves sabatilles esportives, els cabells lluents i curts, l’esquena recta i el front orgullós. Ell, més desairós, amb pantalons de pana i jaqueta verd caqui, atent al ritme que esdevé gairebé una imposició cada tarda, abans no comenci a vesprejar.

S’agafen de la mà. Sempre. De vegades parlen, o es parlen, no ho puc saber des d’on sóc. Es fan mirar, però van de pressa, i si no fos  perquè també s’asseuen al banc que hi ha just al final d’un extrem del pont, seguint una conducta rutinària i hem de creure que lògica, hom pensaria que no són de veritat, que són una exhalació, que ni tan sols han passat per allà i són un vague record d’alguna altra tarda més o menys assolellada.

De vegades, en comptes de trencar abans, agafo el carrer Àngel Guimerà en el trajecte fins a l’escola. Només per veure’ls. I, talment com si fos una sorpresa, quan apareixen el cor em somriu i se’n va bategant amb ells una estoneta, abans no comenci a vesprejar. Perquè, per molta pressa que tingui, a qui no li agrada fer un tomb amb els seus avis?