Un quart i mig de cinc

Vaig tornar-los a veure, de lluny, un dia d’aquesta setmana, mentre caminava apressadament a buscar la meva filla a l’escola. Acabaven de travessar el pont. Diria que, sempre que els veig, acaben de travessar el pont i fan exactament la mateixa passa al mateix lloc exacte. I potser jo també hi entro, en aquesta sincronia perfecta a mode de deja vu, perquè és igualment possible que jo refaci les meves pròpies passes d’algun dia anterior. El camí és conegut, i d’obligada repetició si en comptes de trencar abans agafes el carrer Àngel Guimerà en el trajecte fins a l’escola.

Ella, amb el seu xandall negre i fúcsia i les seves sabatilles esportives, els cabells lluents i curts, l’esquena recta i el front orgullós. Ell, més desairós, amb pantalons de pana i jaqueta verd caqui, atent al ritme que esdevé gairebé una imposició cada tarda, abans no comenci a vesprejar.

S’agafen de la mà. Sempre. De vegades parlen, o es parlen, no ho puc saber des d’on sóc. Es fan mirar, però van de pressa, i si no fos  perquè també s’asseuen al banc que hi ha just al final d’un extrem del pont, seguint una conducta rutinària i hem de creure que lògica, hom pensaria que no són de veritat, que són una exhalació, que ni tan sols han passat per allà i són un vague record d’alguna altra tarda més o menys assolellada.

De vegades, en comptes de trencar abans, agafo el carrer Àngel Guimerà en el trajecte fins a l’escola. Només per veure’ls. I, talment com si fos una sorpresa, quan apareixen el cor em somriu i se’n va bategant amb ells una estoneta, abans no comenci a vesprejar. Perquè, per molta pressa que tingui, a qui no li agrada fer un tomb amb els seus avis?