He decidit
que provaria de fer una entrada intel·ligible, sense gaires metàfores. Sense
misteris. No ho faig expressament, això d’escriure d’aquesta manera tan
soterrada. De vegades és pura supervivència, perquè les paraules se m’abraonen
al damunt i tinc ganes de treure-me-les de sobre però no sé dir-les sinó
envoltades d’un hàlit fantasiós que dóna marge a interpretacions de tota mena.
En aquests casos sempre penso que potser algú reblarà el clau. Que sense
saber-ho potser ja em sabrà llegir i obrir en canal. I qui no m’entengui, podrà
evocar algun conte de fades o alguna tarda de les seves primeres primaveres
sota un ametller florit. O, senzillament, farà un ah i en un clic hauré
desaparegut del tot o, en el millor dels casos, m’hauré minimitzat.
Però en
d’altres casos el que passa és que és molt tard i ja estic cansada, i em trobo
en aquell estat que jo anomeno entre la son i la parpella (un dia hauré de fer
un post només per aquest concepte). I llavors tot pren aquell aire de somni a
mig coure.
Ara, però,
la imperiosa necessitat de descansar a les nits –que, tanmateix, ja existia
abans- i la meva incapacitat per lluitar contra les demandes biològiques del
meu cos fa que les meves rutines horàries hagin entrat en una mena de dansa de
la mort. Perquè es van estavellant com mosques atordides contra un vidre, la
qual cosa només significa que el rellotge, sobtadament, sembla que tingui més minuts
per a mi. I que per això si hi ha rutines que deixen de ser-ho no se m’encongirà
pas el cor.
Per tot
això, vaig a fer l’intent. Aquest bloc ja ho té, això, em penso. Que mai el que
escric no és ben bé igual. Al principi només hi posava idees que em suggerien
algunes frases que escoltava als llocs més impensats, o als més pensats, això
és indeferent. Després ha anat canviant amb mi, segons les meves necessitats.
Per què no, oi? El bloc és ben meu i puc fer-hi el que em doni la gana. Però no
em justifico, no em cal. L’altre dia li deia a una amiga que sempre he pensat
que quan fos capaç d’escriure coses que no parlessin de mi, aleshores seria
capaç d’escriure per als altres. No és que aquest moment hagi arribat, no, no.
No! Ho dic perquè el bloc és una mena de terreny fàcil per explicar coses i que
la gent triï si les vol llegir. En realitat, en primer lloc m’ho poso al meu propi
abast, és com usar un fixador. Ho he pensat, ho he escrit. I publicar-ho al
bloc és com envernissar-ho, talment com quan de petita feia un dibuix amb ceres
i a cops de pinzell hi passava una capa de solemnitat que el feia etern. I ara,
dins d’alguna caixa plena de pols en alguna postada del garatge, hi ha aquells
dibuixos de quan era petita. I potser no em posaré a buscar-los ara, però sé
que hi són. I que són jo.
Un intent,
deia abans, de ser clara. També per compensar l’abstracció de les ales de
paper, que potser us va agradar però alguns m’heu dit que no vau entendre res
de res. Doncs a veure com me’n surto. Estic bé, encara que ara tingui un
problema. El que em fa estar bé no és només que em senti forta, que m’hi sento.
També és pel suport que rebo aquests dies, per les vostres mostres d’afecte,
perquè em sento molt estimada. Perquè sóc una funàmbula que camino per una
corda prima, ara, però tinc una immensa xarxa que esmorteeix qualsevol caiguda.
Espero no
haver mort en l’intent!
