Heu llegit la
història interminable? Si l’heu llegida, sabreu que Artax, el cavall blanc, va
morir ofegat al pantà de la tristesa. Encallat, incapaç de moure’s, lentament
el fang el va engolir mentre el jove Atreyu tibava la corda amb totes les seves
forces per salvar-lo. M’ha vingut l’escena al cap mentre pensava en la
relativitat del temps. Ben bé és això, el que passa de vegades, que sense que
la cosa acabi en tragèdia, som Artax encallats en algun pantà. En aquest cas –en
el meu cas-, el pantà de la impaciència. És quan el temps se’t fa tan enganxós que
els minuts no passen. Quan proves de caminar i unes mans llefiscoses t’agafen
pels peus. Quan vols empènyer les hores i elles no es deixen, obstinades, i
només són murs infranquejables. I esgotes la força sense poder evitar que el
pantà se’t mengi a poc a poc, i et penses inútil i impotent.
Em pregunto
si mirar cap amunt em permetrà veure el cel, si més no. I si en comptes d’un
cavall tan preciós com Artax no dec semblar un ruc amb orelleres, enfrontant-me
al poderós temps, que en el fons no és res més que el que jo decideixi que vull
fer amb ell.
Així que
potser és millor que ens instal·lem, els meus minuts i jo, per molt difícil que
sigui, al mar de la calma. Allà hi ha més coses a viure i, per descomptat,
tot és molt més bonic.
 |
| Foto de Matea Bradicic |
