Totes les vegades que he dit a algú tu no ho entens,
hauria d’haver dit i jo tampoc. Amb la cosa més absurda del món, avui he
entès, per fi, que podia escollir. M’ho han dit moltes vegades, això. M’ho han
repetit, sermonejat, cantat, explicat. Ho he vist escrit en llibres, en poemes,
a les portes dels lavabos públics, pintat per les parets, a les pel·lícules. Jo mateixa m’ho havia dit més d’una vegada. Ho pensava. Creia que ho entenia. I pensava
que, de fet, escollia, quan en realitat ho feien els altres per mi.
Ha estat avui que he sentit la convicció profunda que, efectivament, puc escollir. Com si el camí –un de tants- m’hagués conduït cap a la comprensió d’un verb que jo creia dominat.
Ara ho entenc! Ara puc escollir i escullo escollir.
......................................
Un aclariment matinal.
Vull dir que quantes vegades escollim, prenem decisions,
segons el que s'espera de nosaltres? Segons les expectatives que tenim del que
els altres esperen de nosaltres. Escollim el que volem, o el que hem après a
voler? Quan deia que els altres decidien per mi, no em referia a un exercici de
comoditat, sinó a un acte inconscient, gens premeditat. Potser he decidit, per
exemple, fer una cosa perquè qui me l’ha demanada ja sap que la faré. Però...i
si no vull fer-la? I si aconsegueixo tenir la mirada clara i no em deixo
emboirar per qui els altres creuen que sóc? I si em dono pas abans de caure en el
miratge? En aquest mini lapsus de temps, puc escollir conscientment i ser
lliure.
Vaja, que de vegades les coses passen com en aquell anunci
de donuts. De sobte, et piques el cap i dius: òndia, aaaaara ho entenc!
I jo, aquí, encara no hi havia arribat mai.