Fa uns dies vaig conèixer la història d’un aventurer que, tot sol, va creuar l’Antàrtida des del mar fins el Pol Sud. Va fer-ho sense assistències de cap tipus ni cap mena d’ajuda extra més enllà d’uns esquís i un trineu per dur el material necessari. El seu company de travessa havia hagut d’abandonar al cap de pocs dies d’haver sortit, i em va quedar gravada una frase seva. Només hi ha una cosa més difícil que creuar l’Antàrtida en solitari, i és creuar l’Antàrtida en solitari sense haver-ho previst.
Les imatges
de la travessa mostraven explícitament la duresa de la prova: unes condicions
climàtiques extremes, el pes dels cent trenta-cinc quilos del trineu amarrats
a l’esquena i la perspectiva de molts i molts dies de solitud per endavant.
Més enllà de l’experiència personal única i increïble de viure el silenci
absolut i l’horitzó nu, tot plegat em va fer pensar en tantes situacions quotidianes!
Salvant totes les distàncies, ja m’hi veia, jo, allà, arrossegant el meu trineu
particular, amb les meves condicions climàtiques particulars, fent la meva
particular travessa en solitari. Sense cap ajuda extra. Sense cap assistència.
I encara més, anant cap a un Pol Sud que ni tan sols sortia als meus mapes.
I mentre em
col·locava en aquest escenari tan còmode al principi –això és el que he fet
sempre!-, ja no em semblava tan important
allò que sempre havia cregut, que en aquestes aventures quotidianes el que més es valora és la tenacitat amb què arrossegues el trineu, i la valentia es mesura en la
quantitat de riscos que decideixes assumir, i l’autosuficiència dóna més punts.
Els meus
reptes –o travesses, si un vol-, no són ser la primera en res, ni arribar abans
enlloc, ni arribar-hi sola, ni caminar sense assistències de cap tipus. Aleshores,
què faig arrossegant trineus jo sola per uns meridians que no són meus? Què
faig creuant l’Antàrtida en solitari sense haver-ho previst? És més, què faig
creuant la refotuda Antàrtida? I... COM ÉS QUE SOM TANTS??
 |
| www.albertbosch.info/ca/galeria_minisite/29/ |
