Voldria poder
caçar al vol - i explicar-te - una sola de les emocions que em desvetlles, però sento que
qualsevol paraula és inútil. Només puc compartir un subtil aleteig, un eco
perdut, un bri de claror. I tota la meva voluntat. És que potser és impossible
anomenar tants batecs i tremolors? És això? Sí, deu ser que aquest nom comú, el
de l'amor, no existeix veritablement, i només és una ocurrència d'algú que
tenia el mateix problema que jo i va cercar una paraula on encabir-hi aquest
sospir infinit. Una paraula que dibuixés la frontera de les alenades
sostingudes a mitges entre la boca i el pit. Que donés cos a la intangibilitat
de les mirades. Que posés els murmuris a recer de les bèsties.
Així, amb el
desig profund de transcendir la paraula, no omplim res de res, ni temps ni
silencis ni espais, que ja tot és ple de tot. I que aquesta pell llisa rebi
totes les carícies que els altres no gosem fer-te per por que no et desfacis en
un remolí de pols. Però què dic? Si ja ho ets, un remolí de pols, de pols
brillant que es fica als ulls i al nas i a les mans, i es respira fins al més
recòndit dels alès.
Ah. Per un
moment m'ha semblat que caçava alguna cosa...
