Mira-les bé, que són les últimes

Fa anys i panys que els meus avis passen l’estiu al poble natal del meu avi, a la costa de Tarragona. I des que tinc memòria per recordar-me’n, fa anys i panys que quan hi anem la resta de la família, després de dinar mengem les mateixes pastes d’una de les pastisseries del poble. La pastisseria preferida dels meus avis, no perquè sigui la més bona –que, francament, no sé si ho és o no-, sinó perquè és la “seva”. Vaja, que aquestes pastes formen part del costumari familiar.

Doncs bé, la setmana passada els meus avis van tornar de les vacances amb l’anunci d’una gran fatalitat: la “seva” pastisseria tanca les portes per sempre. Per sempre! Per això van dur una carretada de pastes per a tota la família. Perquè són les últimes. Les ú-l-t-i-m-e-s. Les Ú-L-T-I-M-E-S. Recalquem-ho, perquè amb aquesta mateixa intensitat m’ho van anunciar mentre l’àvia m’allargava un plat ple de les ja famoses pastes. Mira-les bé, que són les últimes. I jo vaig dir “ah, sí?” gairebé arrencant-li el plat de les mans perquè no el deixava anar, com si el fet de sostenir-lo hagués d’allargar més la vida d’aquells ametllats i d’aquelles llengües de gat amb xocolata farcides de taronja.

Un cop a casa, davant del plat, vaig començar a preguntar-me quina actitud hauria d’adoptar quan em posés a la boca la darrera d’aquelles galetes, quan estigués a punt d’empassar-me’n la darrera engruna. Ai mare, voldria fer-ho bé, quina responsabilitat! Perquè mai més ja no les tornaria a tastar, mai no n’hi hauria unes d’iguals. Per un moment em va agafar por i tot! Però el cert és que vaig començar a pensar en totes les últimes vegades que fem coses, de vegades conscientment i de vegades sense tenir-ne ni la més mínima sospita. No ho sé, coses com l’última vegada que sents una olor, que seus sota l’ombra d’un arbre que han de tallar; l’última vegada que veus algú, o que surts de la feina de la que t’acaben d’acomiadar; l’última vegada que et poses unes sabates que s’han fet massa velles però que són comodíssimes...

l davant d’aquell plat de pastes, vaig adonar-me que el meravellós de tot plegat és que l’última vegada que fas una cosa, sempre és la primera que en fas una altra.

Un minut de silenci per les pastes. Nyam!

La lluna que, per cert, avui fa el ple

Doncs llavors és un bon dia per tornar. I torno després de molts mesos amb la sensació que he d’escriure poc, només les paraules justes per recomençar. Per treure la pols del bloc. Per posar en ordre totes les coses meravelloses que han passat aquest estiu. Per deixar-me seduir amb noves idees. Per ampliar la meva banda sonora particular amb les vostres originals melodies. Per repensar(-me).

Encara que ho sembli, ni acabo les vacances, ni torno de les segones rebaixes, ni faig mudances. Només albiro una alenada d’aire fresc a l’horitzó que no prové de cap aire condicionat.

I mentre espereu la següent entrada, us deixo amb una cançó simpàtica.

Ella Fitzgerald – (It's Only A) Papermoon

Tinc excusa

Fa setmanes que no escric res al bloc. No me n'he cansat, ni es tracta d'un abandó improcedent. Segur que ho entendreu. El motiu, a dia d’avui, fa uns 8 centímetres, pesa uns 25 grams i encara no té nom. Com pot ser que una cosa tan petita i imperceptible m’esgoti tant?

Ara, però, tinc uns dies de vacances. I una idea. Una d’aquelles que si no escric aviat s’esvairà amb les campanades i el raïm.

Bona entrada d’any, i sigueu feliços :-)

En dies així

En dies així, m'alegro de tenir aquest bloc.

M'encanta aquesta cançó.

http://open.spotify.com/track/5vz1dfFleAEQVamPc0u8dv

Pobre Puff, es va quedar sol. Però era màgic, malgrat tot.

En Jackie Paper va créixer. I no va tornar.

El món és ple de Puffs i Jackies. Però la cançó diu que nanai, que no acaben junts, que no hi ha final de Hollywood. Que no pot acabar bé. No és terriblement trist?

A mi m'agrada més pensar que Puff i Jackie són la mateixa persona, i amb això no estic recolzant la teoria que hi havia drogues pel mig quan es va escriure aquesta cançó. Només que, a la vida, tots tenim moments Jackie i moments Puff. Moments per tirar endavant i créixer, i tocar de peus a terra. I moments per somiar i jugar a la platja, i que els reis i les princeses s'inclinin al pas de la teva aventura.

No deixis que ningú menystingui els teus moments, siguin quins siguin i com siguin. Potser un dia tindràs unes escates de drac que t'aniran petites, o voldràs baixar al fons del mar sense saber nedar. Si això passa, tanca els ulls i escolta la cançó. O canta-la. O pensa-la.

La màgia encara és possible.

No paris!

D'acord. Aquí us deixo una frase que he pensat avui:

Hi ha dies que, per molt que t'hi esforcis, acaben bé!

Misho a l’Illa de les Mèrtoles

Misho és una dona curiosa. Forta. Treballadora. Gran i petita alhora. Salta per sobre els coralls perquè la sal no li faci malbé les espardenyes, car són un regal preuat del seu amic. Qui no voldria ser ella, només alguna vegada, per saltar innocentment per damunt dels coralls i córrer a buscar un amic?

La història de Misho va quedar en suspens, ara ja fa anys, amb una frase que feia entendre que allà hi hauria marro. Deia: “Però les paraules van morir en el pensamet quan Misho es va trobar amb la mirada d'X, diferent, una mirada que li desconeixia”. La història era un projecte col·lectiu, a quatre mans, que es va acabar perquè mai no trobàvem el moment idoni per tirar-lo endavant.

Parlo d’aquest projecte a tall d’exemple. Només per dir que ara sé que no hi ha moments idonis quan esperes que arribin. Els moments idonis arriben quan, precisament, no els esperes. Tan fàcil que és de dir i tan difícil que és de comprendre! Però ara entenc moltes més coses. Tots ens fem grans d’una manera o altra, de vegades sense que el temps hi tingui res a veure. Misho va representar un moment idoni, el moment de saltar innocentment per damunt dels coralls. I ho dic així perquè queda més poètic, res més.

Sens dubte ara Misho tindria correu electrònic i saltaria per damunt del teclat –em temo que sense ni una engruna d’innocència- per revisar la safata d’entrada. No és que li vulgui treure el romanticisme a la història. En realitat, la vida té més poesia que l’Illa de les Mèrtoles i Misho i els coralls. I a Misho, pel que sabem , ningú no li va dir estic amb tu facis el que facis. Estic amb tu facis el que facis... Ara ho entenc! Aquí les teniu, aquestes paraules; unes boniques espardenyes per saltar coralls.

No pites y jódete como todos

Dimarts torno a la feina. S’acaba el mes. I el fet casual que aquest agost ocupi, de cap a fi, fins a sis setmanes del calendari, ni el fa més llarg ni l’allunya més del setembre.

Sí, el final de les vacances ja és aquí. I això que fa només uns dies vaig trobar-me en una d’aquelles situacions tan típiques i odioses de l’estiu, d’aquelles de les que sempre intentes escaquejar-te per tots els mitjans possibles, i que et recorden que si t’hi trobes és ben bé perquè vols. I te les prens amb parsimònia només perquè és estiu i perquè estàs de vacances. La situació: Quarts de set de la tarda. AP-7. Deixem Torredembarra, direcció cap a casa. Dos accidents que dupliquen, com a mínim, el temps estimat d’arribada. Al costat, una furgoneta amb matrícula francesa, amb cortinetes improvisades a les finestres i amb més criatures que seients disponibles. Una mica més endavant, un cotxe amb una d’aquelles inscripcions tan imperatives, no pites y jódete como todos. Sí, és clar, què hi farem si hi ha cua, oi? A l’altre costat, un maleter ple d’estris de platja: cadires, tovalloles, matalàs, flotador, para-sol, nevera.... Vaja, el kit complert per passar el dia tunejant-se a la platja. Nosaltres, a la platja, ben just hi hem estat un parell d’hores, si ha arribat, i després hem dinat amb els avis. Però som allà, també, al rovell de l’ou, fent cua i augmentant els índexs de contaminació. De fet, no tenim excusa, perquè el dia ha estat farcit de moments que entrarien en qualsevol definició de dia-de-sol-i-platja. Com el moment de treure’s la sorra del damunt (que inevitablement va a parar dins del cotxe i fa crec crec durant els dies que segueixen l’experiència), o la dutxa posterior i l’aperitiu. O el dinar, i que ens posem al dia del que fem els uns i els altres. O després, ja a l’hora de la migdiada, que els sorolls lentament s’apaivaguen i d’aquella olla de grills només en queda una remor monòtona i gairebé volàtil. I a la tarda, el passeig i el gelat. Potser sí que, fent cua a l’AP-7, som on hem de ser aquell dia.

El cas és que demà passat ja treballo. Fa dies que vaig rebent senyals d’aquesta realitat que s’entesta en imposar-se sense miraments:

Saber ja quin dia de la setmana és. Per exemple, avui és diumenge 30, motiu més que suficient com per escriure aquesta entrada al bloc perquè no sé quan tindré temps per escriure’n una altra.
Endreçar-me la taula de l’estudi.
Començar a etiquetar pitets i bosses i tovalloles per l’escola bressol.
Traslladar el munt de papers de feina per l’estiu a un lloc més amagat de la vista i dels remordiments. (Ai no! Que no en tinc!)
Felicitar l’àvia pel seu aniversari.
Llegir els correus de feina que, premonitòriament i com una amenaça, comencen a arribar en petites dosis.

Però, sobretot, sobretot, si hi ha una cosa que marca inexorablement el final de les vacances en aquest país és que, amics, comença la lliga. De futbol, és clar. Per si algú encara estava despistat. Què més puc dir? Aquest fet trascendental eclipsa la piscina, la platja, les festes d’aniversari, el mosquit tigre, els cercaviles, les orxates, la cançó de l’estiu i qualsevol altra cosa que pugueu pensar. A mi poc m’importen la lliga, la copa, la recopa i la requetecopa, però val a dir que són un bon despertador del somni de les vacances.

Que tingueu una bona tornada a la feina els qui comenceu com jo. I els qui tingueu feina.

tu sí que ets geni. genial.

Fins aleshores, no havia conegut cap geni sense llàntia. Cap mag sense trucs. Tampoc no havia tingut gaire temps per trobar-me’n cap, de fet. Parlo d’aquella tarda, al banc del pati de l’escola de música, quan vas venir a preguntar-me quin llibre llegia. Te’n recordes? Es deia Las mariposas son libres. No és que aquest títol, ara, revesteixi cap mena d’importància; el més rellevant d’aquesta dada és que la recordo amb bastanta claredat. És sorprenent com es desen o es desestimen els records, o com queden allà en aquella mena de llimbs, a l’espera de decantar-se cap a l’oblit o cap a l’èxit.
M’he alegrat moltes vegades que aquella tarda estiguessis avorrit. Que fossis allà i que jo fos allà. De la casualitat de tot plegat. Ara, al cap dels anys i de milers de quilòmetres transoceànics -i més aquests dies, que et torres a Waikiki beach-, em sembla que d’alguna manera encara hi som, en aquell banc, per molt que el banc mateix ja hagi desaparegut. Conclusió: tu i jo sempre tindrem aquell banc per seure plegats. I això de seure en bancs que ja no existeixen, només ho poden fer els genis.

La decisión de Pepito

En Pepito no és ningú. Literalment ningú, només un exemple. Però em serveix per fer-te l'ullet des d'aquí. A veure si afino la punteria: 52° 31′ 0″ N, 13° 24′ 0″ E. Oi que m'entens, nyigo-nyigo del meu cor?

I és que ja ho deia Víctor Hugo: es pot resistir a la invasió dels exèrcits, però no es pot resistir a la invasió de les idees.

Visca la revolució!

Aaaaaaahhhhh!

Fa una calor insuportable. Hi ha molt soroll, però hem de tenir les finestres obertes de bat a bat. Em vento amb el full que ens han donat amb la bibliografia del curs. Per fer-me passar la calor i, com qui no vol la cosa, per veure si puc escombrar a cops d’aire el tedi que s’ha instal·lat pertot. Una noia arriba tard. Deixa una bossa de plàstic amb una ampolla d’aigua al terra. Va bevent de tant en tant, sense estalviar-se el soroll molest de la bossa. Aleshores es treu les sabates i se les canvia per unes altres que duu a la bossa de mà mentre se li desencaixa la mandíbula a base de badalls. Sembla el lleó de la Metro, us ho prometo. (A veure si dieu aquesta frase ràpid tres vegades seguides). A prop seu, un xicot seu arrepenjant la cadira a la paret, sobre dues potes. S’ha tret les sandàlies i els peus li pengen de la cadira amb un balanceig maleducat. Una altra noia passa l’estona fent dibuixets de formes geomètriques en un paper. Hi ha algú que escolti? Jo no puc. El cap se me’n va cap a un altre lloc. Intento centrar-me en el que ens expliquen, però em rendeixo a l’evidència: no m’interessa.

De sobte, d’alguna aula veïna en surt un crit: aaaaaahhhhhhh!! Després, se senten rialles i aplaudiments. Tothom mostra la seva sorpresa, i es percep un cert agraïment; per uns moments s’ha trencat la monotonia, això és el més interessant que ha passat fins ara i ni tan sols ha passat dins l’aula on som. El Lluís em diu: és un curs de risoteràpia. I penso que jo vull ser allà, cridant i rient. Al cap d’una estoneta, se sent una cançó. Més aplaudiments, més riallades. I torno a pensar que jo vull ser allà. Però com pot ser? Jo, en un curs on es canta i es crida escandalosament? Però si fins i tot s’hi deu ballar, en aquest curs! Doncs sí, voldria ser allà i me’n faig creus. Em pregunto si només es fruit de l’avorriment del moment. I veig que no.

De vegades, un canvia sense adonar-se’n, quasi sense voler. Canvia, i prou, sense estrèpits. Però el canvi es va forjant de mica en mica i no el pots percebre fins que de cop i volta un dia t’adones que preferiries estar saltant i cridant com una boja en comptes d’estar asseguda davant d’algú que et parla i prou. T’adones que vols fer, que vols moure’t, que vols actuar. Però si tu no ets així! Et repeteix el cervell. Calla, cervell, i escolta l’impuls. Deixa estar els teus prejudicis.

De moment, en tinc prou amb això. El curs m’ha servit, almenys, per desvetllar aquesta inquietud. Decidit. L’estiu que ve m’apunto al curs de risoteràpia.