Pensaments en espai x

Endavant, no cal que truquis. Ja has estat aquí altres vegades. Passa i tanca la porta darrera teu. Avui ets el meu pensament en espai x, i en aquesta equació irracional, la x ets tu.

Avui tornarem a fer ballar plegats els nostres pensaments en aquesta dimensió que només tu i jo compartim. Anirem a passejar, si vols, muntanya amunt, fins el turonet. Omplirem llibretes verdes amb les nostres llistes de preocupacions. Viatjarem a les Mèrtoles de nou, sense equipatge. Ens asseurem a terra sobre en Carl Flesch per no embrutar-nos el cul. Observarem l’estrany viatge de la papallona-crisàlide-cuc-papallona-cuccrispallona. Comptarem les fotocòpies de la filosofia de la vida. Pararem l’orella per esbrinar d’on ve aquest ocellet que refila. Teixirem un jersei de llana fina per a princeses amb cabells blancs. Omplirem parèntesis a les fosques.

Correm, saltem, plorem, emprenyem-nos, discutim, sufoquem-nos, atrevim-nos, riem, perdonem, juguem, ensenyem, cridem, emocionem-nos... Fem el boig aquí dins fins que sigui hora de marxar!

Instal·lada temporalment en el caos

Qualsevol dia d'aquests em menjaré un mitjó de la talla vint-i-tres mentre llenço una torrada al cove de la roba bruta.

Jo solia ser una persona endreçada. Fins al punt de ratllar la mania. Però ja no exerceixo. Ara entro a casa i tant puc ensopegar amb un bolet de peluix (sí, també en fan) com amb un got de plàstic que ha tingut diverses funcions -cap de les quals és beure, per descomptat-. I mentre em faig camí apartant gairebé a puntades de peu les cites amb el metge, les cintes per marcar roba, els pitets bruts, els biberons, el comandament d'un aparell anomenat televisió, les tovalloletes humides, la feina pendent i el xarop per la tos, repasso mentalment la llista de la compra que probablement no podrem fer fins el cap de setmana. Juguem a casetes, a motos, a nines, a trencaclosques, a fer rabietes, a fer ganyotes, a fer nones, a fer el mico, a fer festes, i a ballar, a plorar, a saltar, a cridar, a cantar. I a manar. Netegem el marbre de la cuina només per poder-lo tornar a omplir de seguida amb mini-sopars i carmanyoles. I després ja és hora de tovalloles amb caputxa per embolicar els nostres plançons després d'un agradable bany. Bany que pren el lavabo més que les criatures, òbviament. Però aquest semimalbaratament d'aigua, malauradament, no es pot aprofitar per res més que per embrutar la resta de la casa. Després ve l'escena del mitjó i la torrada, i una conversa adulta i animada que va desapareixent irremeiablement en una tirallonga de monosíl·labs cansats a mesura que es va buidant la pica de plats per esbandir. El trajecte fins al llit ja no és tan llarg. Ens movem a càmera lenta pel passadís. Jo m'aturo per dir bona nit a l'ordinador, que treu el nas entremig de milionets de paperets escampats per la taula. Estic plantejant-me si li demano el divorci a la maquinota, perquè últimament no ens avenim gaire. Ell no m'entén. És un egoista. Un malcriat. Tot el dia cridant l'atenció. I amb quatre pampallugues a la pantalla es pensa que ja ho pot arreglar tot...
M'estiro al llit, em tapo fins al nas i poso quarta al caparró. Després tercera, al cap d'una estona. Ai, que em passo de revolucions! Frena, frena. Va, ara segona. I primera. I ara ja pot estacionar. Premo la clau. Mic, mic. Tancat. Silenc... Mamaaaaaaa!!

Això. Ara exerceixo de mare.

Petit filòsof

L’altre dia un alumne em va preguntar a classe quin nom tenia el que un sent quan mira per la finestra i davant del paisatge que l’envolta es veu petit. Però no petit d’inferior, va remarcar, sinó petit davant la immensitat.

Petit filòsof d’immenses idees, no recordo què et vaig contestar en aquell moment per al teu exercici de classe. Però ara et dic que mentre obris la finestra i la teva vista no abasti a trobar el final de l’horitzó podràs fer el que vulguis.

De grat bufaria pols d’estrelles a la nit, i arreu escamparia molinets de vent de mil colors que foragitessin els núvols, però no cal. Darrera els núvols, i dins la fosca, no s’hi amaga res. I tu ja ho sabies!

Dra Jekyll, Mrs Hyde i Apireta

Un cas estrany, aquest, certament.

Un dia, sóc la pols en suspensió d’un contrallum, càlida, fugissera, etèria. Un altre, sóc un ull mordaç, nyam!, que t’empipa a llambregades. El següent, sóc la tinta d’un bolígraf que ja no fas servir; però l’endemà sóc la lletra més gastada del teu teclat, la que ja m’ha robat l’empremta del dit. I torno a ser el llaç setinat que guarnia els teus cabells i decorava el teu somriure. Fins i tot he estat xiclet de maduixa a la sola de les teves sabates noves. I si abans d’ahir era una dècima de febre que jugava al teu front, ahir era la fulla d’un ganivet que tallava llengües. Però no et preocupis, perquè demà seré cirurgiana d’errors i desencerts. I demà passat ja és massa lluny per saber res.

Diles que tú tendrás mulatitos

Aquesta nova entrada al bloc necessita d’un context que només es troba al voltant d’una taula fumejant de berenars i notícies -uau!!- d’un dijous a la tarda. Imagineu-vos-la, si voleu: xocolata, cafè, bombons, galetes... o tot allò que no hem pogut endrapar per Nadal i encara està pel marbre de la cuina. Background: un pessebre mida XL il·luminat amb uns llumets d’un to blavós. Quasi podríem asseure Sant Josep a la taula amb nosaltres. Bé, en aquest cas seria Maria perquè aquesta és una reunió de dones. De dones antropòlogues. De cop se m’acut que precisament a ella li podríem haver preguntat moltes coses...

Sobre el títol, sapigueu que he triat aquest perquè trobo que sona bé, té un toc així com tendre. I la conjunció de llengua i dents és curiosament infantil.

Mulatitos, eh? Mira-la ella, sempre me la imagino dins d’un dibuix de la Pilarín. Però aquesta vegada no se m’acut en quin dibuix posar-te mentre descobreixes que els mites, algunes vegades, no són mites (d’aquest en concret jo en puc donar fe). Qui ho hagués dit, fa un temps, que mentre et fan propostes deshonestes reviuries, alhora, l’edat del “pavo” des de l’altra banda, la de pseudomare! Un pavo, deixa’m dir pel que sembla, una mica prolongat en el temps. Ehem. Després d’això ja poden venir mulatitos, conguitos, lacasitos o el que vulguis! Seré la primera en saber-ho?

De 18 a 22. I quina mania amb les opos. Nenes, nosaltres som de categoria 25!!! Com a mínim, i escalant posicions sense exàmens. Ara volia lligar això de les opos amb una dosi d’argot d’infermeres. És simplement fascinant, però com que no sóc infermera no sé com fer-ho. Seria una cosa així, i que em perdoni el col·lectiu sanitari: el sende de la prote de la dispo, què fort, ja no fa clapsis de factes ni muns. I tot i amb això, us felicito per haver aprovat les ditxoses opos com déu mana, estudiant a última hora i amb la progesterona (la proge?) a tota màquina.

S’han de tenir fronts oberts. Això ho vas dir tu quan estaves a punt d’obrir-te’n un més gran que el forat de la capa d’ozó. Obro parèntesi.(Per què serà que aquesta taula sempre em fa pensar en la piscina?) Tanco parèntesi. La qüestió és que ara seràs la jefa, i no crec que et calgui un fuet. A mi m’agradaria tenir una jefa com tu, de Girelona! En altres qüestions, a tu et toca patir altres edats, com ara l’adulta en la seva versió femenina i malparida. Ja et veig amb posició rotllo Vivien Leigh al final de la pel·lícula d’Allò que el vent s’endugué, però amb la teva pròpia frase: encara ha de néixer l’home -o la dona, afegeixo- que....

Si ja ho deia jo, que la propera vegada vindré amb la llibreta per prendre apunts. Quin moment! Anunciar la teva descendència com qui diu que sembla que el temps avui ha refrescat. I l’altra patint perquè al cap de tres segons d’haver arribat ningú no li deia res de la seva panxa! Val a dir que al segon que fa quatre ja t’havíem preguntat directament si era que sí. I era que sí! Al voltant d’aquesta taula ben aviat hi haurà més trones que cadires. I això sense comptar els mulatitos ni els adoptats-que-són-molt-monos.

Teniu raó, jo no sóc de grans discursos. Està clar que sóc més de parrafades. No tornaré a dir, ni en broma, que estudiar antropologia no m’ha servit per a res!

Louis Armstrong's Orchestra And Chorus – What A Wonderful World

Aquest vaivé

Aquest vaivé m’ha conquerit. Ja no sé tenir el carret de la compra a les mans sense empènyer-lo suaument, ara endavant, ara endarrera. I això que me’l miro de tant en tant i a dins hi ha pomes, o patates, o tomàquets.... però cap criatura! I encara més, aquest vaivé m’ha conquerit també per dintre. Com una onada que espetega a la sorra i recula. Com la marea. Què sé jo, com un camp de cereals vinclats pel vent. Com un gronxador del parc. Com un balancí . Com l’eco, eco, eco...

Com més hi penso, més em ve a la memòria una joguina que corria per casa quan era petita. Segur que les meves germanes se’n recorden. Era una poma vermella que quan la movies o la feies rodolar feia un so com de campanes i que absolutament sempre recuperava la seva posició original a mesura que el moviment s’alentia. Així és! Sí! Aquest és el vaivé interior de ser mare. Ja podem rodolar i fer mil voltes, que al final, sense ni haver de voler-ho, trobem el nostre equilibri únic i (im)perfecte.

Déu meu, sóc una poma??

En defensa de la legítima discrepància...

Però què contents, tots! I quants aplaudiments! I quines rialles! Hi trobo a faltar algun visca. Han passat els Reis abans d’hora i jo no me n’he adonat? Ooohhh, què toveta , aquesta cadira, deixa-m’hi posar bé el cul. Arrepenjo un braç, cop de cadera cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, i xof! Ara sí, ben estarrufats com polls al niu pidolant cuquets amb el bec ben obert. Ara el coixí ja comença a memoritzar aquella empremta cular, si és que es pot dir així, que restarà a mode de fòssil per sempre més. Avui encara no es fa incòmoda la petja anterior, potser és que no hi ha princeses sensibles als pèsols en aquest Parlament, i encara no tinc clar si això és bo, o dolent.

Quant de temps passarà abans no s’hagin de descordar el botó de la cintura, de tan arrepapats que estan ja el primer dia?

La Bartoli!

Perdoni, sra. Cecilia, per aquest títol tan poc digne. Però és que aquest matí, casualment, vostè s’ha colat a la ràdio del meu cotxe, i no he pogut estalviar-me l’expressió. Li interessarà saber que a la meva filla de dos anys - a qui en aquell moment duia a l’escola i els gustos musicals de la qual es mouen entre el gegant del pi i deu pometes té el pomer-, li han agradat els seus refilets.

El perquè de l’expressió l’hem de buscar unes setmanes enrera, quan el seu nom va aparèixer a la conversa amb un vell amic. Entenc la fascinació amb què em parlava de la seva veu, tan perfecta i mil·limetrada, amb la mesura exacta d’emoció i passió. Per una curiosa associació d’idees (i ara ja és massa tard per fer-hi res), vostè quedarà unida als meus records de la mà d’en Joan petit, per una banda, i d’un professor d’una universitat ianqui especialitzat en el cinema espanyol de l’època del destape per una altra. Vagi, doncs, ben acompanyada, a cantar per aquests móns de déu.

Pie Jesu...

Mira-les bé, que són les últimes

Fa anys i panys que els meus avis passen l’estiu al poble natal del meu avi, a la costa de Tarragona. I des que tinc memòria per recordar-me’n, fa anys i panys que quan hi anem la resta de la família, després de dinar mengem les mateixes pastes d’una de les pastisseries del poble. La pastisseria preferida dels meus avis, no perquè sigui la més bona –que, francament, no sé si ho és o no-, sinó perquè és la “seva”. Vaja, que aquestes pastes formen part del costumari familiar.

Doncs bé, la setmana passada els meus avis van tornar de les vacances amb l’anunci d’una gran fatalitat: la “seva” pastisseria tanca les portes per sempre. Per sempre! Per això van dur una carretada de pastes per a tota la família. Perquè són les últimes. Les ú-l-t-i-m-e-s. Les Ú-L-T-I-M-E-S. Recalquem-ho, perquè amb aquesta mateixa intensitat m’ho van anunciar mentre l’àvia m’allargava un plat ple de les ja famoses pastes. Mira-les bé, que són les últimes. I jo vaig dir “ah, sí?” gairebé arrencant-li el plat de les mans perquè no el deixava anar, com si el fet de sostenir-lo hagués d’allargar més la vida d’aquells ametllats i d’aquelles llengües de gat amb xocolata farcides de taronja.

Un cop a casa, davant del plat, vaig començar a preguntar-me quina actitud hauria d’adoptar quan em posés a la boca la darrera d’aquelles galetes, quan estigués a punt d’empassar-me’n la darrera engruna. Ai mare, voldria fer-ho bé, quina responsabilitat! Perquè mai més ja no les tornaria a tastar, mai no n’hi hauria unes d’iguals. Per un moment em va agafar por i tot! Però el cert és que vaig començar a pensar en totes les últimes vegades que fem coses, de vegades conscientment i de vegades sense tenir-ne ni la més mínima sospita. No ho sé, coses com l’última vegada que sents una olor, que seus sota l’ombra d’un arbre que han de tallar; l’última vegada que veus algú, o que surts de la feina de la que t’acaben d’acomiadar; l’última vegada que et poses unes sabates que s’han fet massa velles però que són comodíssimes...

l davant d’aquell plat de pastes, vaig adonar-me que el meravellós de tot plegat és que l’última vegada que fas una cosa, sempre és la primera que en fas una altra.

Un minut de silenci per les pastes. Nyam!

La lluna que, per cert, avui fa el ple

Doncs llavors és un bon dia per tornar. I torno després de molts mesos amb la sensació que he d’escriure poc, només les paraules justes per recomençar. Per treure la pols del bloc. Per posar en ordre totes les coses meravelloses que han passat aquest estiu. Per deixar-me seduir amb noves idees. Per ampliar la meva banda sonora particular amb les vostres originals melodies. Per repensar(-me).

Encara que ho sembli, ni acabo les vacances, ni torno de les segones rebaixes, ni faig mudances. Només albiro una alenada d’aire fresc a l’horitzó que no prové de cap aire condicionat.

I mentre espereu la següent entrada, us deixo amb una cançó simpàtica.

Ella Fitzgerald – (It's Only A) Papermoon