Estimats trenta-sis

Estimats trenta-sis, sigueu benvinguts. Col·loqueu-vos el dorsal a un lloc visible, cordeu-vos bé les sabatilles i preneu aire, que comença la vostra marató. No patiu, trobareu avituallament quan calgui. Tu, tres, que ja fa dies que m'acompanyes, ensenya-ho tot bé al sis, no et deixis res i recorda-li que no badi, que hi ha llocs en obres. I tu, sis, sigues tafaner i fes que el tres et segueixi pels racons pels que ell sempre passa de llarg perquè li sembla que ja els coneix o que ja hi ha estat moltes vegades. No us feu lletjos l'un a l'altre, haureu de passar molts dies junts. I el cinc no el busqueu per demanar-li consell, ha fugit per cames. Us haureu d'espavilar sols...

Qui en sap, de tempestes?

De vegades cal deixar reposar les coses. Ho he après no fa gaire, això. Semblaria que per escriure ja està bé aprofitar els moments intensos, i caçar al vol les emocions més irracionals abans que el moment deixi de ser àlgid. No és pas que llavors no sàpiga com començar. És que el moment àlgid, precisament, dura poc i té un component massa íntim. No és, tampoc, que el deixi passar i prou; més aviat tinc el convenciment que cap moment no és un moment perdut, que no cal córrer per no oblidar, que d'una manera o altra allò no s'esborrarà. Ben bé com aquelles boles de vidre (d'un gust estètic discutible) plenes de neu que sempre m'embadaleixen. Quan les sacseges, els flocs -diguem-ne flocs- diminuts inunden tot l'espai, i l'espectacle a petita escala és meravellós. Després, la intensitat del moment es va apaivagant, fins que tot torna a quedar en repòs. Probablement cap d'aquells petits flocs no haurà quedat al mateix lloc on era, malgrat l'aparença. Per això, precisament, em vaig convencent que, de vegades (remarco, de vegades!), es més important aprendre de la calma després de la tempesta, observar una nova configuració de les coses que segur que s'haurà esdevingut. Des de la serenor, les paraules esdevenen més fermes, amb menys esquerdes. Menys volàtils. Potser perden un punt de màgia, de bogeria, però què importa, al cap i a la fi, si aquestes coses no són les que perduren? La realitat és el que perdura, i està bé guarnir-la amb encenalls de fantasia. En canvi, seria poc assenyat fer-ho al revés, guarnir els somnis, tan efímers, amb encenalls de realitat!

Fa pocs dies va venir algú, sense preguntar, a sacsejar la meva bola de vidre vàries vegades. Quan ja amainava l'envestida, però sense gaire lucidesa encara, vaig creure que només faria fora les paraules que em cremaven a dins si les escrivia. M'equivocava: no calia fer fora res. Si no m'hagués adormit davant de l'ordinador potser després no me n'hauria adonat, d'això. Perquè no vaig obeir els meus instints i no vaig escriure res. I, inevitablement, mentre dormia, cada paraula va trobar un nou lloc per reposar. La bola de vidre va tornar al seu estat original, amb una nova configuració de les coses. Així, tan senzill. Ara puc escriure sobre allò sense penedir-me d'haver-me precipitat. Ara puc veure el paisatge amb nitidesa, i no entenc perquè allà on hi havia un prat ara hi ha un bosc, o com és que el rierol ha desaparegut, o perquè ara hi ha un camí que voreja el turó, o perquè hi ha més ocells a la branca del castanyer, però m'és igual. No cal entendre-ho tot, ja m'hi aniré trobant.

Quan ve algú i et diu, sense contemplacions i de la forma més planera, com s'ho fa per ser feliç, i de quina manera ha arribat a descobrir com fer-ho, no pots més que deixar-te agombolar. I després, ja ho veurem...

Un sopar sense mi

Un sopar sense mi. Col·legues antropòlogues, quin anàlisi en feu, de la situació? Jo volia ser-hi, volia ser-hi!! Per això he pensat que hi seré, de totes totes, per pura rebequeria, amb aquesta crònica anacrònica i deslluïda de Pepito Grillo de pa sucat amb oli.

No se m’acut un escenari millor per a la nostra reunió que un restaurant on ens facin canviar de taula perquè a la nostra hi ha goteres. Gràcies a la que va escollir el lloc. Promet.

M’alegro d’haver dut la meva llibreta per anotar tot allò que veig. Aquest serà un treball de camp irregular i emocionant. I tan endogàmic!

He estat la primera d’arribar. Em sol passar, això de no ser mai l’última. He observat el local. Hi ha força gent. Alguns fins i tot ja acaben de sopar, quan nosaltres encara ni ens hem trobat. No sé com, tot d’una sembla que m’hagi refregat el nas amb una mata d’orenga i que després m’hi hagi polvoritzat ambientador de llimona. Em temo que tant se val el menú que trïi, tot tindrà irremeiablement el mateix gust.

Arribes tu, després meu, agitant la mà quan em veus. Tens color a les galtes i el teu mocador de coll olora a nenuco rosa, ho percebo quan ens fem dos petons per saludar-nos.  No han passat ni dos minuts que ens esquitxen les rialles de les qui heu vingut juntes tot fent esquí aquàtic per la C-58. Apunto a la llibreta: neneeeeees!!

A punt de seure a taula, arribes per fi tu també, amb el teu tràfec habitual. Mentre ens saludem, l’inquietant xiulet de kill bill sona i sona insistentment dins la teva bossa. L’agafes. Sí, li dius, el pijama del segon calaix, i 210 ml de llet amb dues cullerades rases de cereals.

Estem a punt. Ja ens hem canviat de taula per les goteres. Qui dispara primer? Obrim orelles i omplim boques per dissimular que tenim més gana de conversa que de fettuccine alla crema di formaggi. Em fa nosa la llibreta. Abans de desar-la apunto: primer plat servit. Ens cal un ordre del dia.

A la una ens fan fora. Seguim parlant. I segueix plovent. Però demà, també, seguirà la resta del món. Ciao bellas!

Al pàrquing, engego el cotxe, m’asseguro que soni el CD de Sanjosex i respiro fons. Ja no sento olor d’orenga ni d’ambientador de llimona. Res del que he tastat tenia el mateix gust. M'espero una estona asseguda amb els ulls tancats. Em sembla que a fora encara plou. Suposo. Els vostres titubejos de futur em duran més segura que mai fins a casa. Gràcies i feliç retorn.