Un sopar sense mi

Un sopar sense mi. Col·legues antropòlogues, quin anàlisi en feu, de la situació? Jo volia ser-hi, volia ser-hi!! Per això he pensat que hi seré, de totes totes, per pura rebequeria, amb aquesta crònica anacrònica i deslluïda de Pepito Grillo de pa sucat amb oli.

No se m’acut un escenari millor per a la nostra reunió que un restaurant on ens facin canviar de taula perquè a la nostra hi ha goteres. Gràcies a la que va escollir el lloc. Promet.

M’alegro d’haver dut la meva llibreta per anotar tot allò que veig. Aquest serà un treball de camp irregular i emocionant. I tan endogàmic!

He estat la primera d’arribar. Em sol passar, això de no ser mai l’última. He observat el local. Hi ha força gent. Alguns fins i tot ja acaben de sopar, quan nosaltres encara ni ens hem trobat. No sé com, tot d’una sembla que m’hagi refregat el nas amb una mata d’orenga i que després m’hi hagi polvoritzat ambientador de llimona. Em temo que tant se val el menú que trïi, tot tindrà irremeiablement el mateix gust.

Arribes tu, després meu, agitant la mà quan em veus. Tens color a les galtes i el teu mocador de coll olora a nenuco rosa, ho percebo quan ens fem dos petons per saludar-nos.  No han passat ni dos minuts que ens esquitxen les rialles de les qui heu vingut juntes tot fent esquí aquàtic per la C-58. Apunto a la llibreta: neneeeeees!!

A punt de seure a taula, arribes per fi tu també, amb el teu tràfec habitual. Mentre ens saludem, l’inquietant xiulet de kill bill sona i sona insistentment dins la teva bossa. L’agafes. Sí, li dius, el pijama del segon calaix, i 210 ml de llet amb dues cullerades rases de cereals.

Estem a punt. Ja ens hem canviat de taula per les goteres. Qui dispara primer? Obrim orelles i omplim boques per dissimular que tenim més gana de conversa que de fettuccine alla crema di formaggi. Em fa nosa la llibreta. Abans de desar-la apunto: primer plat servit. Ens cal un ordre del dia.

A la una ens fan fora. Seguim parlant. I segueix plovent. Però demà, també, seguirà la resta del món. Ciao bellas!

Al pàrquing, engego el cotxe, m’asseguro que soni el CD de Sanjosex i respiro fons. Ja no sento olor d’orenga ni d’ambientador de llimona. Res del que he tastat tenia el mateix gust. M'espero una estona asseguda amb els ulls tancats. Em sembla que a fora encara plou. Suposo. Els vostres titubejos de futur em duran més segura que mai fins a casa. Gràcies i feliç retorn.