El primer segon dia de l'any

Volia acabar l’any escrivint. Feia dies que se m’anaven acudint coses, però, com sol passar, les millors idees es volatilitzen a la sala d’espera del temps. 

- Bon dia, senyor temps, sóc la idea número nou-cents quaranta-dos mil tres-cents cinquanta-vuit.

- Vostè dirà.

- Venia a desenvolupar-me.

- Molt bé, doni’m el fil que de seguida començo a estirar. No s’amoïni, no fa mal.

- Està bé, a veure... un moment... ui... l’he perdut, el fil!

No vaig acabar l’any escrivint. Primer perquè quan m’hi vaig posar, vaig desaparèixer agradosament dins del bosc de paraules i desitjos que alguns de vosaltres havíeu plantat, ja, previsors, a cop de teclat, abans de la darrera mitjanit del dos mil onze.

Després perquè quan tenia l’escena perfecta per acabar l’any -la besàvia ensenyant al besnét com encenia el foc i posava branquillons damunt d’una flama encara esmorteïda i dient-li que allà només s’hi podia escalfar les manetes i ell, obedient, acostava les manetes a la llar de foc - van trucar a la porta per explicar a la besàvia que la senyora Paquita, la veïna, s’havia mort aquell mateix dia. Allò, certament, em va despistar de l’escena, i de l’escriptura.

 Al final vaig tenir clar que, fos el que fos, hauria d’esperar, perquè faltaven poques hores per canviar d’any i tenia els dits negres de pelar les carxofes per al sopar i tacats del retolador amb què la meva filla havia fet les targetetes per als convidats, una per a cadascú amb el seu dibuix/gargot corresponent (quan es va cansar de dibuixar persones, veient que la cosa se li escapava de les mans, va dir que allò eren unes sorpreses i es va quedar tan panxa).

Ahir, doncs, em vaig llevar decidida a començar l’any tal com no l’havia pogut acabar. Si no fos perquè el petit de la casa va decidir arrencar dues tecles del portàtil, potser hauria estat més fàcil aconseguir-ho. Però no vull pas dir que sigui culpa seva! Només que la x i la Alt no sortien per enlloc, i és que les havia llençat a la paperera. Ara he de vigilar, sobretot amb la x, que després d’un muntatge precipitat ha quedat al revés i s’ha de prémer ben fort perquè aparegui.

I ara sembla que sí, que pot ser que encara que sigui dos de gener, acabi escrivint alguna cosa. Ho dic contenta, perquè les circumstàncies m’han dut fins aquí i ara, però també ho dic fluixet, per si de cas...

Si hagués de dir alguna cosa d’aquest any que acabem de passar, escolliria fer un resum de pífies, per riure’m una mica de mi mateixa i acceptar que són les pífies les que ens fan créixer i prendre decisions. Riure et sacseja més que plorar. O potser igual. O menys, jo què sé. Però és més divertit! Potser un bon propòsit per a tots els dies que vindran, de l’any que sigui, seria recordar això. Això i que la x s’ha de prémer més fort, recoi! Als qui m’heu acompanyat aquest any us dono les gràcies per haver-me estimat, per haver-me cuidat, per haver-me deixat anar de la mà, per haver-me fet emprenyar, per haver-me escoltat, per haver-me rebut amb els braços oberts, per haver-me arrencat somriures, per haver-me recordat, per haver-me tenyit de colors, per haver-me tret la llengua, per haver-me fet obrir tota mena de pots, per haver-me deixat conèixer-vos, per haver-me dit veritats... per haver-me acostat una mica més a mi mateixa.

La veritat és que no tinc cap altre propòsit. No demano a ningú que es quedi. Hi ha coses que, senzillament, han de passar soles. Només desitjo no coleccionar més excuses que passes endavant, i que això sigui l’única cosa realment quantificable de tot allò que faci. I bé, si al final no és així, és que cal inventar amb urgència un any que tingui més de tres-cents seixanta-sis dies, que el dos mil dotze és any de traspàs.