Dolçors i instantànies

Sóc del parer que les relacions d’amistat, de vegades, passen per moments especialment dolços. Moments en què, senzillament, les coses s’esdevenen – i bateguen- en una perfecta i espontània sincronia. Aleshores no cal dir res de més, perquè qualsevol paraula, més enllà de ser-nos còmplices i enrojolar-nos les galtes, se’ns faria petita i inútil. Mai no seria prou.  

Mentre pensava en això, en quines paraules faria servir per explicar que aquesta dolçor t’atrapa en un remolí d’exhalacions, de sospirs fondos després dels quals et sents ple de molt més que d’aire, m’he adonat  de dues coses. La primera és una mica absurda, però ara no faré veure que no m’ha passat pel cap. I és que hi ha amics que, per un motiu o per un altre, deixen un pòsit etern en algun racó de tu que fa que sigui explicable que els estimis, encara que siguin uns autèntics tarambanes.

La segona cosa de què m’he adonat pot semblar encara més absurda que la primera, però m’esforçaré més per explicar-la perquè a mi no m’ho sembla. De sobte, m’he adonat que el present és tan ple de coses! Em pensava que ja ho sabia, això. He tingut aquest rètol lluminós davant dels morros en tantes ocasions... I aquest mateix rètol llampant que m’he esforçat tant a mantenir ben vistós m’ha enlluernat.

Això m’ha dut, inevitablement, a una nova reflexió molt més senzilla i menys profunda del que us pogueu imaginar. M’ha semblat que això és important, per a escriure. Posar-hi tots els sentits. No menysprear cap detall. Evitar les corredisses, perquè res és més important que allò que vivim ara, en aquest instant. És com dir que passejar no és només posar un peu davant de l’altre i moure’s endavant; també és contactar amb el terra que trepitges, sentir el brogit d’alguna carretera propera o dels grills al capvespre, notar la xafogor i els llavis secs i un tel fi de suor al front, la flaire del romaní sec a la vora del camí, la picada d’un mosquit emprenyador, el sol baix que s’escola dins dels ulls mig clucs, l’aire –insisteixo- eixamplant més que pulmons.

I tot això, i encara més que no he dit, només en un sol instant! Posa't un caramel a la boca, si vols, i pensa-hi...