El dia rosa

Avui no generalitzaré. Em faré servir d’exemple, no per una qüestió d’ego, sinó perquè em ve de gust dir alguna cosa sobre el dia d’avui, que és el dia mundial contra el càncer de mama. I això que quan m’he llevat he pensat que preferia que el dia passés ràpid. I, sobretot, volia passar-lo sense sortir de casa! Si tinc l’excusa perfecta, a més! I és que plou. Però quina bajanada, oi? Al final he pensat que el que vull fer és dir alguna cosa sobre els meravellosos efectes col·laterals del càncer. Perquè em fa un no sé què veure a tot arreu la paraula contra. I ja comprendreu que això no vol dir que hi estigui a favor. No, no, no i mil vegades no! Però jo, que estic malalta, sí que us puc dir que he arribat a sentir coses que estic segura que mai no hauria pogut sentir d’una altra manera. I com podria dir que això no ho vull? Qui voldria renunciar a mirar dins seu amb unes altres ulleres? El que no vull és morir-me, és clar, però no puc dir que no a tot allò que em fa ser més conscient de cada batec. De qui sóc. I els qui m’estimeu o senzillament sou al meu voltant, o els qui tafanegeu sobre mi, o els qui em coneixeu només de vista, potser podreu apreciar com la vostra mirada també s’ha engrandit, encara que sigui gairebé imperceptible. Tant de bo això hagi passat, encara que us hagi provocat dolor.

Mireu-me. Encara no tinc gaires cabells. Segurament ja us heu acostumat a veure’m amb el mocador al cap. Però la majoria no podeu experimentar la sensació de mirar-vos a les fotos de fa uns mesos i no saber-vos reconèixer. Al principi em pensava que era només pels cabells. Ara sé que no és només per això. El càncer m’ha matat i m’ha donat vida alhora. Al cap i a la fi, els cabells tornen a créixer. Però hi ha coses que moren, i està bé que morin per sempre. I no em refereixo només a aquelles petites però malparides cèl·lules que em volien provar i guanyar-me, i se’m van instal·lar als racons més íntims, allà mateix on els meus fills van nodrir-se per primera vegada, allà mateix on ells recolzaven el seu caparró per dormir plàcidament, com si encara no ens haguéssim separat mai.

Em refereixo a prejudicis, a rutines, a maneres d’acostar-me als altres i d’afrontar la vida. A la persona que jo em pensava que era. A les persones que vosaltres pensàveu que éreu, també, en el vostre cas.

He sentit aquestes paraules un munt de vegades: força, actitud, positivisme, lluita, alegria, esforç, vida normal... Però tot això, sense el seu respectiu antònim, no serveix per a res. Només per seguir endavant encegat. Poques persones m’han dit que les paraules feblesa, dolor, incertesa, cansament, ràbia, impotència, mala llet i un llarg etcètera també havien de formar part del meu vocabulari.

Al principi, quan vaig començar la quimio a l’hospital de dia, sentia la pressió de la gent del meu voltant. Tothom estava content! Cadascú endollat a la seva màquina i al seu somriure. Caram, quin bon rotllo, quina actitud més positiva... Però si ningú no vol ser-hi, aquí! Què us passa? Em sentia malament si jo no reia, també, o si estava de mal humor perquè, més endavant, no em venia de gust que em posessin un verí que em faria trobar-me malament tot el cap de setmana. Poc a poc vaig comprendre que cadascú feia el que podia, que potser jo no era l’única que se sentia així. Però que els somriures facilitaven les coses per a tothom. I vaig comprendre, també, que potser allà no, però que calia plorar, i que tenia dret a sentir-me malament. Fins i tot molt malament!

Com ara, que he aniquilat les cèl·lules dolentes però que encara no estic bé. No m’he recuperat, no he arribat a cap final, no he descansat prou. No hi ha una màquina que em pugui mesurar per dins l’ànima i pugui dir que estic preparada per tornar. Però quan ho estigui, i ja tingui cabells, no seré la mateixa. Molts ja ho sabeu, de fet. O ho patiu o us n’alegreu.

Jo reconec en mi els efectes col·laterals del càncer. No tots són agradables. Que em sàpiga ullar més vastament no vol dir que tot m’agradi. Però sí que tot em serveix per acostar-me més a la llibertat de ser jo mateixa. Potser us costa d’entendre, això que dic, o no us agrada pensar que aquesta malaltia pot portar coses bones. Doncs sí. Penseu-hi, us ho dic jo que porto costures arreu i encara no tinc prou cabells per ensenyar la closca. Declaro que avui sigui, també, i només en aquest bloc, el dia mundial a favor dels efectes col·laterals del càncer de mama. 

Si no hay viento, rema

Si no hay viento, rema. Vaig escoltar aquest proverbi l’altre dia, a la ràdio. Automàticament em va venir al cap una pregunta: i si no tens rems? La resposta va trigar una mica més. Uns dies més, de fet.

Ja m’hi veia, indefectiblement, a la barqueta, tant pàl·lida i esmorteïda com la mateixa vela. Especialment després d’haver comprovat que no duia rems, és clar. I com que aquesta visió era ben meva, l’escenari el vaig pintar en uns pocs milisegons sense rumiar. La paleta no podia ser gaire alegre, davant d’una circumstància tan poc esperançadora. Em va sortir un cel d’un gris tempestuós i pesat, que gairebé es podia mastegar. L’aigua era ben llisa, i d’una opacitat esfereïdora. Inquietant, aquesta escena, sense ni un bri d’aire, en absolut silenci. Com si en qualsevol moment, enmig d’aquesta tensa espera, hagués d’esclatar un tro capaç d’esmicolar-ho tot.

Va ser al cap d’una estona d’haver-me imaginat aquest panorama, quan vaig adonar-me que encara tenia braços per nedar. I feliçment vaig comprovar que en uns altres pocs milisegons, sense que jo pugués aturar el pinzell, uns tons més llampants i vius tenyien els meus pensaments.

D’acord. No hi ha vent. I algú m’ha fotut els rems. Doncs aprofito per descansar mentre, senzillament, no passa res i res no es mou. Agafo forces per nedar, per quan se’m faci petita la barca. Aleshores no em farà tanta basarda llençar-me a l’aigua.

No aneu a caçar tramuntanes per mi, ni taleu arbres per fer-me rems. El somriure que farà petita la barca només es pot gestar dins meu. Aquesta és la resposta.