Si no hay viento, rema

Si no hay viento, rema. Vaig escoltar aquest proverbi l’altre dia, a la ràdio. Automàticament em va venir al cap una pregunta: i si no tens rems? La resposta va trigar una mica més. Uns dies més, de fet.

Ja m’hi veia, indefectiblement, a la barqueta, tant pàl·lida i esmorteïda com la mateixa vela. Especialment després d’haver comprovat que no duia rems, és clar. I com que aquesta visió era ben meva, l’escenari el vaig pintar en uns pocs milisegons sense rumiar. La paleta no podia ser gaire alegre, davant d’una circumstància tan poc esperançadora. Em va sortir un cel d’un gris tempestuós i pesat, que gairebé es podia mastegar. L’aigua era ben llisa, i d’una opacitat esfereïdora. Inquietant, aquesta escena, sense ni un bri d’aire, en absolut silenci. Com si en qualsevol moment, enmig d’aquesta tensa espera, hagués d’esclatar un tro capaç d’esmicolar-ho tot.

Va ser al cap d’una estona d’haver-me imaginat aquest panorama, quan vaig adonar-me que encara tenia braços per nedar. I feliçment vaig comprovar que en uns altres pocs milisegons, sense que jo pugués aturar el pinzell, uns tons més llampants i vius tenyien els meus pensaments.

D’acord. No hi ha vent. I algú m’ha fotut els rems. Doncs aprofito per descansar mentre, senzillament, no passa res i res no es mou. Agafo forces per nedar, per quan se’m faci petita la barca. Aleshores no em farà tanta basarda llençar-me a l’aigua.

No aneu a caçar tramuntanes per mi, ni taleu arbres per fer-me rems. El somriure que farà petita la barca només es pot gestar dins meu. Aquesta és la resposta.