Doctora F

Doctora F, et trobaré a faltar. De manera irreversible, com tantes altres coses d'aquesta malaltia. 

M’imagino la teva taula, la del despatx que no t’agrada, plena d’obsequis i agraïments, però, sobretot, de coses intangibles que t’enduràs quan marxis. Perquè la meva història és una de les que va bé, però n’hi haurà d’altres que no.

La primera vegada que et vaig veure, el vint-i-quatre de febrer d’aquest any, ara fa uns 10 mesos, em vas dir que la meva vida no corria perill. No és un mal començament, no trobes? Aquell dia em vas fer esperar tres hores a la planta -1. Però només perquè tenies feina a la tercera planta. I considerant que, a partir de llavors, jo passava a ser usuària de la mateixa tercera planta, t’ho vaig perdonar de seguida. Aleshores encara no sabia que cada divendres, quan entressis per la porta de l’hospital de dia, tindries un somriure, un gest, una pregunta per a mi. Per a mi i per a tots, vull dir. Que em visitaries encara que no tingués visita programada. Que no oblidaries el meu nom ni les vicissituds del meu historial mèdic. Que m’oferiries alternatives si hi havia problemes. Que em diries sempre la veritat. Que em faries sentir una persona i no un número, com des de la meva ignorància m’havia imaginat que seria.

I quan a casa vam començar a parlar de tu utilitzant el teu nom de pila, o ja sense formalismes, vaig adonar-me que tu i la teva bata blanca havíeu entrat a la meva vida també per acompanyar-me, i no només per explicar-me protocols i sentències i efectes secundaris.

En qualsevol altra circumstància, m’hauria pogut llançar als braços d’algú que manifestés aquest interès per mi. O per la meva salut, que al capdavall és el que em manté viva. Però en aquest cas, preval una sincera admiració per la feina ben feta. Has sabut administrar-me el tractament més adequat per curar-me, però més enllà de la química, m’has medicat subtilment contra qualsevol afecte embafador. I sí, és clar que et trobaré a faltar, ja ho he dit al principi, però serà una enyorança plena d’orgull, com de dir ei, la doctora F va ser la meva doctora.

Per sempre formaràs part d’una època crucial de la meva vida, potser la més dura i alhora la més plena que he viscut fins ara, encara que costi de comprendre que sigui així, amb aquest doble vessant entre pors i riqueses. És així i no es pot canviar. I tu hi seràs associada a un èxit.

Per sempre, quan surti a caminar i enfili camí amunt, amb el primer esbufec et veuré teclejant a l’ordinador - molt més del que et vindria de gust- les freqüències d’ejecció del meu cor. Et preocupava que quedés malmès. I, en canvi, és més viu que abans.

Entendràs, també, que et digui que m’agradaria no veure’t més per necessitat. Estic segura que tu tampoc no ho voldries! Però estaré encantada de trucar a la porta del teu nou despatx per saludar-te quan sigui per allà a prop.

A molts malalts els deu passar el mateix, amb els metges que els han tractat per períodes llargs i de malalties greus. Però dic jo que no tots els metges deuen ser iguals, malgrat tot. Ara altres persones tindran la sort de trobar el teu somriure als seus respectius historials, i m’alegro, jo, d’haver-lo pogut gaudir en els moments més difícils i més gratificants del meu.

Gràcies de tot cor, doctora F.