A tu no et passa?

Un regal, diu!

No et passa que de vegades penses en algú amb tanta emoció que sembla que l'envaeixis? Que et preguntis si és possible que tanta intensitat hagi traspassat els intangibles i li hagi arribat? I després no pots. No pots dir exactament el què, ni exactament el perquè, ni exactament res. No pots mudar aquella vivesa a cap conversa, a cap carta. Potser només, i amb una mica de sort, et lluirà un deix de colors a la mirada.

No et passa que de vegades penses en algú amb tanta emoció que tems ofegar-lo sense que se n'adoni? I aleshores t'adones que ets tu qui està agitant els braços sota l'aigua amb la boca plena d'oceans. No et passa, que no saps ser platja quan puja la marea?

Segurament no et passa. Tu ja saps que només és cosa de la lluna, aquest balandreig. I l'aculls, la marea, i t'hi endinses, i deixes que t'amari, i la deixes anar. La deixes anar...

Si no puc ser la lluna, que és qui controla el tema, val més que practiqui. Platja. Marea. Platja. Marea. Platja. Marea. I així, fins que no t'hagi de preguntar més si a tu no et passa, de vegades, que et sents tan maldestre que no vols ser ni platja, ni marea.