Tardor

Per fi. La tardor. Sense esperar-la, avui m’he adonat que l’estiu seria massa llarg si durés només un dia més. Suposo que cadascú és com és. Esclatem ben bé com les estacions. I jo vaig néixer a la tardor; estic segura que dins meu em vaig obrir a la vida reposadament, en aquell ritme lent i previsor del novembre, a prop de res però a punt per a tot, en cap extrem però amb totes les opcions. 

Gairebé com en un impàs que mena cap a un inevitable silenci natural, allà som la tardor i jo fent inventari per saber en quines condicions i amb quines provisions arribarem al llarg hivern, quants dolors i alegries, quantes penes, ràbies, anhels i esperances; quant d’aquell amor taronja i ocre que es desprèn amb calidesa de les hores. 

 

En aquell impàs, recollint amb la mirada el bell vol estèril de les fulles seques, esculpint vents que les sostinguin uns segons més a la vida, allà som la tardor i jo. 

Granoteta

  Un matí, passejant pel bosc de can Armenteras, em vaig trobar una granoteta petita. Al principi no la vaig veure; era marró i es confonia amb la terra i la pinassa molla. Estava molt quieta. La vaig obervar uns instants, sorpresa d’haver-la descobert. Aleshores va decidir moure’s i mostrar-se. El seu bonic camuflatge ja no li servia per a res. 

 

En aquell moment vaig pensar que aquella granota era jo. I em vaig adonar que tenia ganes de fer com ella, de sortir de sota la pinassa humida i deixar-me veure. Vaig entendre que realment podia fer-ho, que ningú no m’ho impedia. I, el més important, que tampoc ningú no m’hi trauria, d’aquell sotabosc. Vaig entendre que responsabilitzar els altres de les meves accions era un acte força covard. I això em va fer sentir immensament feliç! Perquè ara ja podia escollir, i ho havia entès d’una manera profunda. 

La granoteta va marxar i no la vaig veure més. Jo vaig continuar el passeig amb l’amor voleiant-me pertot i un brot d’esperança creixent-me per dins. Si vaig sentir que en aquell moment només era esperit no ho explicaré…