Tardor

Per fi. La tardor. Sense esperar-la, avui m’he adonat que l’estiu seria massa llarg si durés només un dia més. Suposo que cadascú és com és. Esclatem ben bé com les estacions. I jo vaig néixer a la tardor; estic segura que dins meu em vaig obrir a la vida reposadament, en aquell ritme lent i previsor del novembre, a prop de res però a punt per a tot, en cap extrem però amb totes les opcions. 

Gairebé com en un impàs que mena cap a un inevitable silenci natural, allà som la tardor i jo fent inventari per saber en quines condicions i amb quines provisions arribarem al llarg hivern, quants dolors i alegries, quantes penes, ràbies, anhels i esperances; quant d’aquell amor taronja i ocre que es desprèn amb calidesa de les hores. 

 

En aquell impàs, recollint amb la mirada el bell vol estèril de les fulles seques, esculpint vents que les sostinguin uns segons més a la vida, allà som la tardor i jo.