Viatge al centre d'una terra

L’altre dia vaig fer un viatge. Un viatge al centre de la terra, de la meva pròpia terra. No vaig seguir cap senyal, ni tan sols cap intenció, no n’hi havia! Em vaig deixar menar i vaig contemplar amb veritable sorpresa i admiració com trepitjava llocs preciosos. Com reposava, per fi, amb l’única certesa que podia tancar els ulls però tenia, ja, una mirada nova.

No vaig fer fotos ni vídeos, a vosaltres us haurien semblat paisatges indesxifrables. I a mi no em calen records, perquè jo no ho sabia però puc tornar-hi sempre que vulgui.

No us en puc parlar gaire més. Aquesta terra no té guia, no té ofertes 2x1 –s’hi ha d’anar sol-, ni en trobareu informació a la xarxa. No és millor anar-hi a la primavera que a la tardor, ni millor a l’hivern que a l’estiu. I encara que no sapigueu quan de temps us hi estareu, no heu de dur equipatge. En realitat, l’únic que resulta imprescindible de debò és voler-hi anar.

Casualment, mentre preparava aquesta entrada, vaig rebre l’enllaç d’un bonic viatge que, sense tenir res a veure amb el meu, sí que podeu fer si us ve de gust. Us el deixo aquí perquè té un punt de màgia que m’ha agradat i m’ha fet somriure.

Sóc una funàmbula

He decidit que provaria de fer una entrada intel·ligible, sense gaires metàfores. Sense misteris. No ho faig expressament, això d’escriure d’aquesta manera tan soterrada. De vegades és pura supervivència, perquè les paraules se m’abraonen al damunt i tinc ganes de treure-me-les de sobre però no sé dir-les sinó envoltades d’un hàlit fantasiós que dóna marge a interpretacions de tota mena. En aquests casos sempre penso que potser algú reblarà el clau. Que sense saber-ho potser ja em sabrà llegir i obrir en canal. I qui no m’entengui, podrà evocar algun conte de fades o alguna tarda de les seves primeres primaveres sota un ametller florit. O, senzillament, farà un ah i en un clic hauré desaparegut del tot o, en el millor dels casos, m’hauré minimitzat.

Però en d’altres casos el que passa és que és molt tard i ja estic cansada, i em trobo en aquell estat que jo anomeno entre la son i la parpella (un dia hauré de fer un post només per aquest concepte). I llavors tot pren aquell aire de somni a mig coure.

Ara, però, la imperiosa necessitat de descansar a les nits –que, tanmateix, ja existia abans- i la meva incapacitat per lluitar contra les demandes biològiques del meu cos fa que les meves rutines horàries hagin entrat en una mena de dansa de la mort. Perquè es van estavellant com mosques atordides contra un vidre, la qual cosa només significa que el rellotge, sobtadament, sembla que tingui més minuts per a mi. I que per això si hi ha rutines que deixen de ser-ho no se m’encongirà pas el cor.

Per tot això, vaig a fer l’intent. Aquest bloc ja ho té, això, em penso. Que mai el que escric no és ben bé igual. Al principi només hi posava idees que em suggerien algunes frases que escoltava als llocs més impensats, o als més pensats, això és indeferent. Després ha anat canviant amb mi, segons les meves necessitats. Per què no, oi? El bloc és ben meu i puc fer-hi el que em doni la gana. Però no em justifico, no em cal. L’altre dia li deia a una amiga que sempre he pensat que quan fos capaç d’escriure coses que no parlessin de mi, aleshores seria capaç d’escriure per als altres. No és que aquest moment hagi arribat, no, no. No! Ho dic perquè el bloc és una mena de terreny fàcil per explicar coses i que la gent triï si les vol llegir. En realitat, en primer lloc m’ho poso al meu propi abast, és com usar un fixador. Ho he pensat, ho he escrit. I publicar-ho al bloc és com envernissar-ho, talment com quan de petita feia un dibuix amb ceres i a cops de pinzell hi passava una capa de solemnitat que el feia etern. I ara, dins d’alguna caixa plena de pols en alguna postada del garatge, hi ha aquells dibuixos de quan era petita. I potser no em posaré a buscar-los ara, però sé que hi són. I que són jo.

Un intent, deia abans, de ser clara. També per compensar l’abstracció de les ales de paper, que potser us va agradar però alguns m’heu dit que no vau entendre res de res. Doncs a veure com me’n surto. Estic bé, encara que ara tingui un problema. El que em fa estar bé no és només que em senti forta, que m’hi sento. També és pel suport que rebo aquests dies, per les vostres mostres d’afecte, perquè em sento molt estimada. Perquè sóc una funàmbula que camino per una corda prima, ara, però tinc una immensa xarxa que esmorteeix qualsevol caiguda.

Espero no haver mort en l’intent!

Ales de paper

Tinc ganes de saltar, de tancar els ulls i deixar-me caure. Mai no ho havia desitjat tant com ara. De dalt estant –de dalt de no sé ben bé on- albiro un plàcid recorregut, com el vol d’una fulla de taronger, o d'una ploma d'ocellet que aterra suaument  damunt d’un terra polsegós.

  

Tot d’una, sota els meus peus es trenen possibilitats i oportunitats a parts iguals. Per això he pensat que potser, i malgrat tot, els voldries, ara, aquests peus. Però no te’ls donaré, que els necessito per agafar impuls abans de lliurar-me a aquest espai tan efímer entre el terra i els mil alès que em sustenten. Tants anhels de cotó i plomes, de colors -translúcids alguns-, de murmuris, de melmelada de pruna, de sentències i batecs de totes mides i freqüències i potències i estridències. Qui no voldria passejar-s’hi, descalç, per aquesta catifa? T’hi convido, això sí que ho puc fer. Segurament jo ja hauré saltat quan tu et decideixis, però et deixaré unes ales de paper a la finestra perquè puguis acompanyar-me. 

I aleshores, quan arribis i t’hagis tret les sabates, m’ajudaràs a plantar llavors d’esperança?

Un immens gràcies

Un immens gràcies i fins molt aviat!

Estimar-te en blanc

Parlar amb tu és com omplir un llibre en blanc. I el dia que escrigui la darrera paraula, el dia que un fi majúscul tanqui aquesta història, aquell dia potser ens farem amics. Serà aleshores quan ens coneixerem, i quan ens sabrem i ens voldrem tots els defectes, i també totes les virtuts.  

Com omplir un llibre en blanc, deia. Escrit amb ploma i tinta sobre un paper gruixut, consistent, d’aparença aspra però de tacte fi. Ple de taques i d’errors que no es poden esborrar ni dissimular,però que amb el temps s'han convertit en dibuixos, i amb algunes filigranes, també, dignes d’una certa admiració.
 
Parlar amb tu és així, i penso que què desagraït deu ser, per a tu. Et deixes omplir, et deixes esquitxar, et deixes escopir paraules. T’hi poses bé perquè t’aboqui al damunt exèrcits d’ocupació. Com cants de sirena -que sempre canten el mateix-, quan passo pel teu davant m’engoleixes en el deliri del jo, jo, jo… Llavors provo de clavar-me més en el paper, escric més fort, compto més lletres, perquè em vegis. Però no passa res. Quan arribo a la pàgina següent, només hi ha un altre full blanc que se’m menja fins al pinyol, voraç ell, menjatintes.
Com és? És que t’és igual? I penso que quin miracle, també, que no t’hagi estripat ni t’hagi llençat mai al foc. Però és que sé que parlar amb tu és com parlar amb mi mateixa; quin sentit tindria esquinçar-te les pàgines? Sé que tots els espais per omplir són meus, i no teus. Que els buits són meus, i no teus. Encara que sigui terrible, de vegades, escriure’t amb aquesta angoixa, encara que em facis fora d’una lletra que jo vull resseguir obstinadament, encara que em diguis que aquí no hi ha res teu, que és tot meu. Encara que tot això i tot allò altre, em meravella la barreja de por i d’emoció d’anar a la primera pàgina i començar a llegir. I quasi no m’ho crec, que ho hagi escrit jo, tot. I quasi ni em crec que sigui jo. Però qui, si no? Em tempta jugar a buscar tinta invisible amb suc de llimona i una espelma, només per no saber-me tan sola entre tant blanc, però sé que només trobaré un escriu-me tot el que vulguis. Tot el que vulguis, que serà per a tu, aquest llibre, i no per a mi. Que jo puc ser pàgina per una altra ploma, però tu no pots ser ploma per una altra pàgina.

I a la vegada que aprenc a estimar-te en blanc, entenc que el teu llibre ja està escrit. 

Impropietats

Això no es diu. Això no es fa. Això no es menja. Això no es toca. Això no es mira. Això… no es pensa? Qui ho diu, el que està bé i el que no? Qui és més dur i punyent amb aquest judici sinó un mateix? I és que de vegades –uns de vegades que s’assemblen més a sempres que a mais-, som implacables. Per això mateix, resulta que fa un temps em vaig apuntar a un curs d’impropietats. Per reciclar-me, per allò de la formació continuada -encara que aquesta només em donaria punts si fes oposicions per ser lliure-. Per veure si era capaç de ser realment impròpia amb mi mateixa, i si entre tanta impropietat albirava d’on sortia la mà que em picava els dits, cada vegada, davant de la temptació. Vaig descobrir que la mà era meva. Meva! Aleshores vaig comprendre que si només tenia dues mans, i una la feia servir per agredir l’altra, no aniria gaire lluny.
Ara espero la segona part del curs. Impropietats II, nivell avançat. Mentre espero que s’obrin les inscripcions, i com que alguna cosa havia de fer per conciliar les meves dues mans, em dedico (ens dediquem) a fer ombres xineses rere la claror dels altres.

 

Tu ets especial

 

 Tu ets especial. No hi fa res si és sempre o només de vegades, o el temps que fa que ens coneixem -potser ni tan sols ens coneixem-. No importen els anys que duguis al damunt, o si ets d’aquí o d’allà; si pensem diferent, o si tu dius a i jo dic b i resulta que és c. Tant fa com sigui jo per a tu.  

Tu ets especial per la teva mirada, i no pel color dels teus ulls.
Pel teu gest; pels somriures, mitjos o plens, d’aquells que et vessen d’entre les dents.
Per com dius, i no per la teva veu. O ben bé només perquè dius, i no parles a pes... tres-cents grams de conversa, si us plau, de la més barata que tingui, que només és per omplir una paperina de mitja hora.
Per l’olor que fas, no d’aquell perfum que emboira l’ascensor al teu pas, sinó de l’aroma que et respira la pell neta, sense artificis.
Pel que escrius. No per la teva cal·ligrafia tan polida, però per la forma com les lletres s’escolen dins meu i amaren els erms que m’habiten.
Pel que cantes. Perquè cantes, no em diguis que no. Jo ho sento, com taral·leges, i et veig melodies damunt dels cabells.

Per tantes coses, podria dir-te! I a la vegada, t’ho explico de la forma més planera que sé. Tu ets especial, només perquè em fas moure.

El primer segon dia de l'any

Volia acabar l’any escrivint. Feia dies que se m’anaven acudint coses, però, com sol passar, les millors idees es volatilitzen a la sala d’espera del temps. 

- Bon dia, senyor temps, sóc la idea número nou-cents quaranta-dos mil tres-cents cinquanta-vuit.

- Vostè dirà.

- Venia a desenvolupar-me.

- Molt bé, doni’m el fil que de seguida començo a estirar. No s’amoïni, no fa mal.

- Està bé, a veure... un moment... ui... l’he perdut, el fil!

No vaig acabar l’any escrivint. Primer perquè quan m’hi vaig posar, vaig desaparèixer agradosament dins del bosc de paraules i desitjos que alguns de vosaltres havíeu plantat, ja, previsors, a cop de teclat, abans de la darrera mitjanit del dos mil onze.

Després perquè quan tenia l’escena perfecta per acabar l’any -la besàvia ensenyant al besnét com encenia el foc i posava branquillons damunt d’una flama encara esmorteïda i dient-li que allà només s’hi podia escalfar les manetes i ell, obedient, acostava les manetes a la llar de foc - van trucar a la porta per explicar a la besàvia que la senyora Paquita, la veïna, s’havia mort aquell mateix dia. Allò, certament, em va despistar de l’escena, i de l’escriptura.

 Al final vaig tenir clar que, fos el que fos, hauria d’esperar, perquè faltaven poques hores per canviar d’any i tenia els dits negres de pelar les carxofes per al sopar i tacats del retolador amb què la meva filla havia fet les targetetes per als convidats, una per a cadascú amb el seu dibuix/gargot corresponent (quan es va cansar de dibuixar persones, veient que la cosa se li escapava de les mans, va dir que allò eren unes sorpreses i es va quedar tan panxa).

Ahir, doncs, em vaig llevar decidida a començar l’any tal com no l’havia pogut acabar. Si no fos perquè el petit de la casa va decidir arrencar dues tecles del portàtil, potser hauria estat més fàcil aconseguir-ho. Però no vull pas dir que sigui culpa seva! Només que la x i la Alt no sortien per enlloc, i és que les havia llençat a la paperera. Ara he de vigilar, sobretot amb la x, que després d’un muntatge precipitat ha quedat al revés i s’ha de prémer ben fort perquè aparegui.

I ara sembla que sí, que pot ser que encara que sigui dos de gener, acabi escrivint alguna cosa. Ho dic contenta, perquè les circumstàncies m’han dut fins aquí i ara, però també ho dic fluixet, per si de cas...

Si hagués de dir alguna cosa d’aquest any que acabem de passar, escolliria fer un resum de pífies, per riure’m una mica de mi mateixa i acceptar que són les pífies les que ens fan créixer i prendre decisions. Riure et sacseja més que plorar. O potser igual. O menys, jo què sé. Però és més divertit! Potser un bon propòsit per a tots els dies que vindran, de l’any que sigui, seria recordar això. Això i que la x s’ha de prémer més fort, recoi! Als qui m’heu acompanyat aquest any us dono les gràcies per haver-me estimat, per haver-me cuidat, per haver-me deixat anar de la mà, per haver-me fet emprenyar, per haver-me escoltat, per haver-me rebut amb els braços oberts, per haver-me arrencat somriures, per haver-me recordat, per haver-me tenyit de colors, per haver-me tret la llengua, per haver-me fet obrir tota mena de pots, per haver-me deixat conèixer-vos, per haver-me dit veritats... per haver-me acostat una mica més a mi mateixa.

La veritat és que no tinc cap altre propòsit. No demano a ningú que es quedi. Hi ha coses que, senzillament, han de passar soles. Només desitjo no coleccionar més excuses que passes endavant, i que això sigui l’única cosa realment quantificable de tot allò que faci. I bé, si al final no és així, és que cal inventar amb urgència un any que tingui més de tres-cents seixanta-sis dies, que el dos mil dotze és any de traspàs.

Estil safareig

Un bloc amb caràcter propi, amb un estil personal, com el teu. Com el teu, ha dit. Malgrat que només era un exemple per intentar explicar que un bloc ha de tenir la seva pròpia personalitat i originalitat, per un moment m’ha fet una certa il·lusió que algú fos capaç de dir que aquest bloc té una mena d’alguna cosa que el fa diferent.

Després de rumiar-hi una estona he esbrinat quin és aquest estil propi. Es diu estil safareig.
En primer lloc hi ha l’efecte cove de la roba bruta. Al final del dia, quan el pijama s’ha arrapat al meu cos sense saber com i la son fa veure que no hi és -que no hem jugat prou, avui?-, agafo la pila de roba de damunt de la cadira i la llenço al cove. Tot el que duia, a rentar. I no cal dir que cada peça requereix la seva engruneta d’esforç. Aquí ja entra en joc el safareig. De vegades cal fregar més fort; d’altres deixar la peça en remull. O tractar-la amb fervorosa delicadesa. O fer servir un sabó especial. El més interessant, però, és que els safareigs són concebuts com uns receptacles destinats a la neteja i a l’abastiment d’aigua, i anant una mica més enllà, com a llocs de trobada i socialització. Que no us quadra, això, doncs, amb el meu bloc? Que no hi llenço el que he carregat tot el dia per submergir-ho en aigua de lletres i sabó d’assossec? Que no hi frego amb determinació? Que no s’hi acosta cap bèstia assedegada a ficar-hi el morro? Que no aprofito per regar-hi els pensaments? 

Que no em trobo a mi mateixa, emmirallada en el reflex d’aquesta aigua? Això. Això és l’estil safareig.