Aquest
matí no me n’he adonat, d’això, perquè era molt d’hora i encara plovia quan he
sortit de l’hospital. La metgessa que m’ha atès m’ha fet el reguitzell de
preguntes obligades que jo anava responent de forma gairebé robòtica:
trenta-set, sí, dos, no, el mes passat... I just després de l’ets al·lèrgica a
algun medicament, m’ha demanat si havia tingut malalties importants. I jo anava
a dir que no, per pura inèrcia, i el meu cervell s’ha aturat, i puc assegurar
que he sentit el xerric que fan els dibuixos animats quan frenen en sec, i
ràpidament he rebobinat. Stnatropmi seitlalam... I he dit que sí, és clar. Ha
estat aquest xerric estrident el que ha fet que se m’arrapés de mala manera un
mal de cap que vagarejava a prop de les meves temples.
Si en fa, d’hores, de tot plegat, i encara segueix aquí el cel groguenc, o el mal de cap, o la pols del Sàhara. Perquè sí. Per simpatia. O potser només per recordar-me que respostes que abans eren no ara són sí.
 |
| Il·lustració d'Andrzej Tylkowski |
No
obstant, fa estona que dono voltes a la possibilitat de reposar el cap al coixí
de les vostres paraules i amb un sospir profund tancar els ulls i abandonar,
confiada, qualsevol cel fins demà al matí.
Al final, anar a destemps no està tan malament. Qualsevol dia em trobaré que tinc el sol solet només per a mi mentre la resta aguanteu el xàfec.
Anem a destemps, estem passant l estiu. D aquí una o dues setmanes s haurà acabat el bon temps i quan arribi l estiu de debó plourà i farà temps de primavera. Ja fa tres anys que l estiu va a destemps. S avanca i li pren el lloc a l estació primaveral, la pobre no té més remei que esperar fins a juny juliol. Llavors baixem a 20 graus, fa vent i tempestes de pluja. Ella tota ofesa, la primavera aprofita per quedar-s hi fins a mitjans d agost. llavors 2 setmanetes d un tros d estiu que ha quedat pendent (torna a anar a destemps) i ja està. Arriba la sra tardor. Tots anem a destemps, amb presses i fora de lloc. La natura n és un reflexe i la canalla també .(la desaparició de la infantesa com diria aquell, en Temporal).Les úniques que no ho noten són les formigues, treballant aplicades concentrades en l aquí i l ara. Per elles no existeix el temps. Seran les úniques que sobreviuran quan tot faci un gran pet i se n vagi a tomar pel sac...a destemps!
ResponElimina