Aquest matí el meu avi m’ha convidat a fer
un d’aquells cafès de sobretot-no-li-diguis-a-la-teva-àvia. A les tasses de
cafè hi havia escrita aquesta frase: la vida és massa curta com per no somriure.
A ell, però, als seus 89 anys, li ha fet gràcia que aquella tassa li toqués el
nas quan se la posava als llavis. Tot plegat m’ha fet immensament feliç. Quina
bona manera d’acabar l’any, he pensat.
Ja fa temps que no em faig propòsits; si
més no ho intento. I ho faig a consciència, malgrat la dificultat d’aquest
compromís. També com a reconeixement de tot el que tinc i sóc. Aquest any, per
exemple, he estat tigre, granota i mosca collonera. He fet postals blaves, i
liles, i verdes. I liles. He perdut el mal humor llarguíssimes estones. He
conegut més profundament algunes persones del meu voltant. Hi ha hagut dies
molt tristos. I dies molt feliços! He escrit quan ho he necessitat, acceptant
que tot el que no ha acabat fet paraula és perquè senzillament no ho havia de
ser. He gaudit de la meva estimada família. M’he qüestionat la meva feina per mirar de
fer-la millor. He guerrejat sense tenir-ne ganes però tenint ganes de tenir-ne
ganes, perdent i renunciant però alleugerint el camí, essent una mica més lliure. I dec haver fet moltes altres coses que ara no recordo!!
Sobretot, em sento agraïda. GRÀCIES.
No ho he après tot, només faltaria! Però m’he
acostat a la plenitud de fer les coses per amor i que això no em faci tan eco
per dins.
Ara, ni t’explico tot el que em queda per
fer!!!
Feliç 2015.
T'he llegit i, automàticament, he obert un document de Word. Perquè de vegades em bategues tant, tant, tan ellà, tan endins, que jo també he de dir coses. De vegades ets l'impuls per escriure, i em penso que res no pot ser més meravellós. T'estimo, Laura.
ResponEliminaJo tampoc em faig propòsits, es el que té ser perfecte :P
ResponElimina