Hi ha gent que no escolta. Els parles i et miren, això sí. Però ja
ho veus, que el missatge no arriba, que allò que tu vols transmetre
quedarà en el més miserable oblit i anirà a les escombraries tan bon
punt algú passi l'escombra. Totes allà, les teves paraules, escampades
per terra.
No hi ha res a fer. Quan algú decideix que ja està,
que ja té la informació que considera necessària, tots els teus
esforços són una pèrdua de temps i d'energia. És igual que a tu et
sembli que és important aquest i aquell altre detall, i que per a tu
sigui essencial farcir la conversa de complements directes, indirectes i
circumstancials. Amb la cara tova i els ulls opacs, l'altra persona
entrarà en un atzucac de moviments compulsius amb el cap i t'afirmarà
als morros l'absurditat d'estar parlant sol sense voler-ho.
I és
llavors quan et quedes en aquest estat lamentable, enmig d'una conversa
suïcida, topant de ple amb la pròpia perplexitat mentre et preguntes si
tu també ho fas, això, alguna vegada. Em temo que sí. Vaja...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada