A mitjans de juliol ja s'han acabat les presses. Poc a poc em comença a
passar aquella sensació de gallina decapitada, corrent sense
solta ni volta en una cursa tan frenètica com inútil. És ara, en aquesta
calma tot just estrenada i encara matussera, que de vegades,
remotament, em vénen ganes d'abandonar. No parlo de morir, per déu, això
no! Almenys en el sentit literal de la paraula. Parlo d'acomodar-me en
abismes intranscendents a mig metre del terra, de nedar amb l'aigua al
pit, de reproduir gestos copiats, de recitar paraules que altres han
pensat. Això, vull dir. Colar-me en una etiqueta qualsevol i anar fent.
Perquè es molt cansat sabotejar-se les pròpies fronteres, estar en un
setge permanent amb el propi ésser. És ben bé com si no existís un terme
mig; en un extrem, hi ha aquest anar fent, i en l'altre, la feredat que
camina fent cercles, encorbada i fora de si. Aleshores, què? I com és
que em passen tantes coses meravelloses? Entre la vulgaritat d'anar
col·leccionant dies i la brutalitat de la por més miserable, entre
aquests dos desenllaços no desitjats, hi he d'encabir meravelles com
l'amor, així per resumir, ja sigui en dosis de tres mil sis-cents segons
o en dosis infinites. Suposo que fins ara no havia tingut tantes ganes
de renunciar. Ara que em sembla que tot el que és bonic només és un satèl·lit
que gira erràticament al meu voltant. Ara que sense saber com no fer-ho,
repel·lo els afalacs amb escuts fets de vergonya. Ara que tot sembla
tan, i en realitat l'únic que passa és que ho tinc tan a prop!
Però encara, també remotament, sento un bri d'esperança. Ho aconseguiré. Aconseguiré trobar la bellesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada