Si existeixen els tròpics

Fa dies que tinc fred. Un fred que se m’ha instal·lat pertot. Imparable, com un no-res. Em fa immòbil, em fa glaç, em fa ser trampa enganxosa per a les llengües humides. No correu al meu voltant, que si em feu caure em trenco en milions de bocins, segur. Segur que aquest fred de collons m’acaba esquerdant. Ho vaig estudiar a l’escola, que el gel trencava les roques, allà al Pirineu axial. I diu la vikipèdia que al Pirineu axial hi ha materials cristal·lins de l’era primària. De l’era primària! I a sobre cristal·lins! Semblen prou valuosos com per no deixar-los malmetre. 

Que potser no em calen, nous paisatges, si són abruptes. I si aquest maleït fred avança de fora cap a dins, el combatré de dins cap a fora, amb l’única arma de què disposo: la fe. Perquè fa poc em van dir que ja ho sabia, ja, que m’estimaven, però que m’ho havia de creure. I ja ho sé, ja, que estic feta d’incandescències i espurnes, però m’ho he de creure. I vist així, un entretemps temperat no sembla tan lluny dels meus tròpics. I ja ho sé, ja, que als tròpics no hi gela mai, però m'ho he de creure.