Vint-i-cinc watts d'idea

Ja estava gairebé de tot. Acabava de rentar-me les dents i de posar-me crema hidratant a les mans. Em vaig ficar al llit, em vaig tapar i em vaig començar a moure per trobar un encaix que em satisfés. I el vaig trobar. Vaig tancar els ulls i vaig allargar el braç perquè només- només!- em faltava apagar el llum. Va ser aleshores quan la idea que havia estat observant inútilment tot el dia va germinar. Res, era un bri minúscul i sense gaire força, més nodrit d’intuïció que de cap altra cosa. Tant petit que era, i no vaig poder apagar el llum. Tanmateix, jo tampoc tenia empenta – o diguem-ne voluntat, perquè a aquelles hores ja no se li pot dir empenta a res- per aixecar-me i anotar la idea en un lloc segur. I allà va quedar, en els llimbs del meu mig son i adorada pels vint-i-cinc watts de la bombeta. Fins que, quan ja era un tard d’aquells que no saps si són encara d’avui o ja són de demà, em vaig aixecar i vaig alliberar la idea en el primer paper que vaig trobar lliure, el dors d’un examen sobre l’aparell circulatori i les funcions del cor. Quina gràcia, vaig pensar l’endemà quan ho vaig veure. Deia així: fa dies que tinc fred. Un fred que se m’ha instal·lat pertot...