Que m'escoltes?

Hi ha gent que no escolta. Els parles i et miren, això sí. Però ja ho veus, que el missatge no arriba, que allò que tu vols transmetre quedarà en el més miserable oblit i anirà a les escombraries tan bon punt algú passi l'escombra. Totes allà, les teves paraules, escampades per terra. 

No hi ha res a fer. Quan algú decideix que ja està, que ja té la informació que considera necessària, tots els teus esforços són una pèrdua de temps i d'energia. És igual que a tu et sembli que és important aquest i aquell altre detall, i que per a tu sigui essencial farcir la conversa de complements directes, indirectes i circumstancials. Amb la cara tova i els ulls opacs, l'altra persona entrarà en un atzucac de moviments compulsius amb el cap i t'afirmarà als morros l'absurditat d'estar parlant sol sense voler-ho.

I és llavors quan et quedes en aquest estat lamentable, enmig d'una conversa suïcida, topant de ple amb la pròpia perplexitat mentre et preguntes si tu també ho fas, això, alguna vegada. Em temo que sí. Vaja...

Esquerdes

Com fixar-te les esquerdes? Si pogués, ploraria de genolls sobre la terra i convertiria les meves paraules en argila, i en la intimitat de les parpelles closes resseguiria cada lletra dels teus abismes amb els dits, amb els palmells, amb els punys plens de fang. Però això seria com voler atrapar aigua entre les mans. L’argila és tan terrenal. I les ànimes, ja se sap.

Les esquerdes només es poden omplir amb amor. No hi ha res més. No es reparen. No es fixen (perdona’m per aquest intent maldestre). No s’arreglen. No es tanquen. Et configuren un nou paisatge intern on hi ha tot allò que necessites per al teu camí. Ni més. Ni menys. Però mentrestant, mentre dura aquest inventari de noses i menesters, et deixo el meu catàleg - ni que sigui per curiositat- de plenituds: l’olor dels dilluns a primera hora de la tarda, els cels de Montserrat, la música que em desperta el cor i m’adorm el pensament, el silenci dels somnis dels altres, un brot qualsevol arran d’un corriol, les rialles a casa, les converses profundes, les converses liles… I entre moltes altres coses, escriure’t. Escriure’t. A tu. Ara.

I en algun moment va succeir que escriure't a tu ja no és només per a tu, també és per a mi. No som tan especials, oi? Només tenim aquell punt de convergència d'origen incert que ens apropa ineludiblement. Per això, i perquè l'amor et pogués omplir totes les escletxes, mentre et despulles totes les exigències i dónes a cadascú la seva justa quota de responsabilitat i a tu mateixa la llibertat -que et pertany malgrat que sovint ho oblidis- de ser prescindible, jo et pentinaria els cabells a poc a poc, tan dolçament que no notaries ni els tous dels meus dits.

La meva abraçada seria recer per a les teves llàgrimes, per a les que cauen enfora i per a les que et són encara torrent per dins. I el ritme del teu cor em cridaria des del teu pit, en un colpir lleugerament dolorós, i m'ensenyaria que cadascú habita un cos diferent, i que no hi ha possibilitat de sincronia. Aquesta és la solitud de l'ésser que no pot ser envaïda.

Et duria un grapat de platja, i quan notessis, ja, la llengua salada i els peus cansats, un glop d'aigua de Fontargent.

De nit et bufaria unes quantes estrelles enllà. No te les vull prendre! Tan sols és que de vegades sembla que s'amunteguin en un ordre desconcertant que fa feredat. No et costa, engolir tanta immensitat de cop? Però ben pensat, qui sóc jo per jugar amb aquestes grandeses? Millor te'l deixo tal com està, el cel, que no sigui que ja el tinguem a dins.

Tu, cada vegada més de silencis, i jo, cada vegada més de paraules. I les esquerdes, cada vegada més de tot.

Tristeses

Hi ha tristeses que suren no saps ben bé on, sota la pell, atrapades en espais intermedis, en fronteres mal definides. Malviuen entre l'última mil·lèsima de segon d'un dia i la primera del següent. S'amaguen sota cada parpelleig, al punt de la i dels crits. Entre la carn i l’ungla, com un grapat de terra esgarrapada. Es desfan i es refan en aquest espai discret que et vas empassar fa temps; t'inunden i et deixen –en aquest soterrani estanc- erma, i freda, i humida, i esquerdada. Surant indefectiblement sota la pell. Sense ombra ni empremta per poder-les caçar.

Hi ha tristeses que no saben parlar. 

No sóc original

No sóc original. Porto uns mitjons de ratlles, tinc mal de coll i les mans com llimes, aquests dies m’enrampo amb tot, i ho confesso, he anat als xinos a comprar alguna vegada. Però ningú no ha dit que calgui ser original, oi? Només trobo que l’excusa d’acabar l’any és prou bona per escriure alguna cosa. 

Aquest matí el meu avi m’ha convidat a fer un d’aquells cafès de sobretot-no-li-diguis-a-la-teva-àvia. A les tasses de cafè hi havia escrita aquesta frase: la vida és massa curta com per no somriure. A ell, però, als seus 89 anys, li ha fet gràcia que aquella tassa li toqués el nas quan se la posava als llavis. Tot plegat m’ha fet immensament feliç. Quina bona manera d’acabar l’any, he pensat.

Ja fa temps que no em faig propòsits; si més no ho intento. I ho faig a consciència, malgrat la dificultat d’aquest compromís. També com a reconeixement de tot el que tinc i sóc. Aquest any, per exemple, he estat tigre, granota i mosca collonera. He fet postals blaves, i liles, i verdes. I liles. He perdut el mal humor llarguíssimes estones. He conegut més profundament algunes persones del meu voltant. Hi ha hagut dies molt tristos. I dies molt feliços! He escrit quan ho he necessitat, acceptant que tot el que no ha acabat fet paraula és perquè senzillament no ho havia de ser. He gaudit de la meva estimada família. M’he qüestionat la meva feina per mirar de fer-la millor. He guerrejat sense tenir-ne ganes però tenint ganes de tenir-ne ganes, perdent i renunciant però alleugerint el camí, essent una mica més lliure. I dec haver fet moltes altres coses que ara no recordo!!

Sobretot, em sento agraïda. GRÀCIES.

No ho he après tot, només faltaria! Però m’he acostat a la plenitud de fer les coses per amor i que això no em faci tan eco per dins. 

Ara, ni t’explico tot el que em queda per fer!!!

 

Feliç 2015.

Mira't

Mira’t, no ets de ningú;

Si de cas del bosc i les pedres.

De ventre càlid

on niuen els mots

oblidats a la boca.

De pols del terra, de remolí.

De drecera. De camí.

                                                                               

Mira’t, no ets de ningú;

Si de cas dels rius i carenes.

D’ànima desbocada i plena

que amara de silencis fèrtils

els pensaments lleugers.

D’ulls d’àliga i d’ametlla.

De romaní. De cirerer.

Mira’t, no ets de ningú;

Si de cas dels cims i les lleres.

Feta de contes. Feta d’estrelles.

De llum de maig.

De primaveres.

De pluja fina.

De mandarina.

Mira't, no ets de ningú.
Ni per a ningú.
De calma quieta
i ales transparents
que escampen cels liles.
Per a tots els núvols.
Per a tots els dies.

Mira't, no ets de ningú.
Ets alosa de vol baix.
Ets l’arrel i la pedra polida.
La memòria, el batec,

la crida.
I ets tanta joia.
I ets tanta vida.

 

Tardor

Per fi. La tardor. Sense esperar-la, avui m’he adonat que l’estiu seria massa llarg si durés només un dia més. Suposo que cadascú és com és. Esclatem ben bé com les estacions. I jo vaig néixer a la tardor; estic segura que dins meu em vaig obrir a la vida reposadament, en aquell ritme lent i previsor del novembre, a prop de res però a punt per a tot, en cap extrem però amb totes les opcions. 

Gairebé com en un impàs que mena cap a un inevitable silenci natural, allà som la tardor i jo fent inventari per saber en quines condicions i amb quines provisions arribarem al llarg hivern, quants dolors i alegries, quantes penes, ràbies, anhels i esperances; quant d’aquell amor taronja i ocre que es desprèn amb calidesa de les hores. 

 

En aquell impàs, recollint amb la mirada el bell vol estèril de les fulles seques, esculpint vents que les sostinguin uns segons més a la vida, allà som la tardor i jo. 

Granoteta

  Un matí, passejant pel bosc de can Armenteras, em vaig trobar una granoteta petita. Al principi no la vaig veure; era marró i es confonia amb la terra i la pinassa molla. Estava molt quieta. La vaig obervar uns instants, sorpresa d’haver-la descobert. Aleshores va decidir moure’s i mostrar-se. El seu bonic camuflatge ja no li servia per a res. 

 

En aquell moment vaig pensar que aquella granota era jo. I em vaig adonar que tenia ganes de fer com ella, de sortir de sota la pinassa humida i deixar-me veure. Vaig entendre que realment podia fer-ho, que ningú no m’ho impedia. I, el més important, que tampoc ningú no m’hi trauria, d’aquell sotabosc. Vaig entendre que responsabilitzar els altres de les meves accions era un acte força covard. I això em va fer sentir immensament feliç! Perquè ara ja podia escollir, i ho havia entès d’una manera profunda. 

La granoteta va marxar i no la vaig veure més. Jo vaig continuar el passeig amb l’amor voleiant-me pertot i un brot d’esperança creixent-me per dins. Si vaig sentir que en aquell moment només era esperit no ho explicaré…

A tu no et passa?

Un regal, diu!

No et passa que de vegades penses en algú amb tanta emoció que sembla que l'envaeixis? Que et preguntis si és possible que tanta intensitat hagi traspassat els intangibles i li hagi arribat? I després no pots. No pots dir exactament el què, ni exactament el perquè, ni exactament res. No pots mudar aquella vivesa a cap conversa, a cap carta. Potser només, i amb una mica de sort, et lluirà un deix de colors a la mirada.

No et passa que de vegades penses en algú amb tanta emoció que tems ofegar-lo sense que se n'adoni? I aleshores t'adones que ets tu qui està agitant els braços sota l'aigua amb la boca plena d'oceans. No et passa, que no saps ser platja quan puja la marea?

Segurament no et passa. Tu ja saps que només és cosa de la lluna, aquest balandreig. I l'aculls, la marea, i t'hi endinses, i deixes que t'amari, i la deixes anar. La deixes anar...

Si no puc ser la lluna, que és qui controla el tema, val més que practiqui. Platja. Marea. Platja. Marea. Platja. Marea. I així, fins que no t'hagi de preguntar més si a tu no et passa, de vegades, que et sents tan maldestre que no vols ser ni platja, ni marea.  

En aquest afer

Vull estar contenta. Tothom i tot el que està al meu voltant és secundari, en aquest afer. Primer jo. Després ja veurem, el que quedi. Potser tot, vés a saber.

Suposo que aquesta és la llibertat més primitiva; de sobte em sembla irresponsable i molt covard deixar en mans dels altres la meva felicitat.

Això que dic m'ha vingut ara com un raig de claror, sé que després qualsevol cosa que em faci ombra em distraurà i perdré aquesta lucidesa. I seguiré fent les coses que feia abans, però la llum no acaba de marxar mai del tot, ni les ombres es queden per sempre...

Sé que sola no arribaré enlloc. Per molt que tot i tothom sigui secundari -repeteixo, en aquest afer-, és aquest tot i aquest tothom el que i qui em confronta amb les ombres. I, és clar, em posa en l'òrbita per on circulen els raigs de claror.

Només vull netejar el meu camp de mines, ser terra fèrtil; no fer basarda i que hi germini alegria, en el meu tancat, i que a prop hi volin ocells, papallones, libèl·lules. Fins que tots els filats siguin de paper i un dia de pluja qualsevol es desfacin. 

Per això, tota la meva voluntat. 

 

Aquest nom no existeix

Voldria poder caçar al vol - i explicar-te - una sola de les emocions que em desvetlles, però sento que qualsevol paraula és inútil. Només puc compartir un subtil aleteig, un eco perdut, un bri de claror. I tota la meva voluntat. És que potser és impossible anomenar tants batecs i tremolors? És això? Sí, deu ser que aquest nom comú, el de l'amor, no existeix veritablement, i només és una ocurrència d'algú que tenia el mateix problema que jo i va cercar una paraula on encabir-hi aquest sospir infinit. Una paraula que dibuixés la frontera de les alenades sostingudes a mitges entre la boca i el pit. Que donés cos a la intangibilitat de les mirades. Que posés els murmuris a recer de les bèsties.    

Així, amb el desig profund de transcendir la paraula, no omplim res de res, ni temps ni silencis ni espais, que ja tot és ple de tot. I que aquesta pell llisa rebi totes les carícies que els altres no gosem fer-te per por que no et desfacis en un remolí de pols. Però què dic? Si ja ho ets, un remolí de pols, de pols brillant que es fica als ulls i al nas i a les mans, i es respira fins al més recòndit dels alès.

Ah. Per un moment m'ha semblat que caçava alguna cosa...