Aquest vaivé

Aquest vaivé m’ha conquerit. Ja no sé tenir el carret de la compra a les mans sense empènyer-lo suaument, ara endavant, ara endarrera. I això que me’l miro de tant en tant i a dins hi ha pomes, o patates, o tomàquets.... però cap criatura! I encara més, aquest vaivé m’ha conquerit també per dintre. Com una onada que espetega a la sorra i recula. Com la marea. Què sé jo, com un camp de cereals vinclats pel vent. Com un gronxador del parc. Com un balancí . Com l’eco, eco, eco...

Com més hi penso, més em ve a la memòria una joguina que corria per casa quan era petita. Segur que les meves germanes se’n recorden. Era una poma vermella que quan la movies o la feies rodolar feia un so com de campanes i que absolutament sempre recuperava la seva posició original a mesura que el moviment s’alentia. Així és! Sí! Aquest és el vaivé interior de ser mare. Ja podem rodolar i fer mil voltes, que al final, sense ni haver de voler-ho, trobem el nostre equilibri únic i (im)perfecte.

Déu meu, sóc una poma??

En defensa de la legítima discrepància...

Però què contents, tots! I quants aplaudiments! I quines rialles! Hi trobo a faltar algun visca. Han passat els Reis abans d’hora i jo no me n’he adonat? Ooohhh, què toveta , aquesta cadira, deixa-m’hi posar bé el cul. Arrepenjo un braç, cop de cadera cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, i xof! Ara sí, ben estarrufats com polls al niu pidolant cuquets amb el bec ben obert. Ara el coixí ja comença a memoritzar aquella empremta cular, si és que es pot dir així, que restarà a mode de fòssil per sempre més. Avui encara no es fa incòmoda la petja anterior, potser és que no hi ha princeses sensibles als pèsols en aquest Parlament, i encara no tinc clar si això és bo, o dolent.

Quant de temps passarà abans no s’hagin de descordar el botó de la cintura, de tan arrepapats que estan ja el primer dia?

La Bartoli!

Perdoni, sra. Cecilia, per aquest títol tan poc digne. Però és que aquest matí, casualment, vostè s’ha colat a la ràdio del meu cotxe, i no he pogut estalviar-me l’expressió. Li interessarà saber que a la meva filla de dos anys - a qui en aquell moment duia a l’escola i els gustos musicals de la qual es mouen entre el gegant del pi i deu pometes té el pomer-, li han agradat els seus refilets.

El perquè de l’expressió l’hem de buscar unes setmanes enrera, quan el seu nom va aparèixer a la conversa amb un vell amic. Entenc la fascinació amb què em parlava de la seva veu, tan perfecta i mil·limetrada, amb la mesura exacta d’emoció i passió. Per una curiosa associació d’idees (i ara ja és massa tard per fer-hi res), vostè quedarà unida als meus records de la mà d’en Joan petit, per una banda, i d’un professor d’una universitat ianqui especialitzat en el cinema espanyol de l’època del destape per una altra. Vagi, doncs, ben acompanyada, a cantar per aquests móns de déu.

Pie Jesu...

Mira-les bé, que són les últimes

Fa anys i panys que els meus avis passen l’estiu al poble natal del meu avi, a la costa de Tarragona. I des que tinc memòria per recordar-me’n, fa anys i panys que quan hi anem la resta de la família, després de dinar mengem les mateixes pastes d’una de les pastisseries del poble. La pastisseria preferida dels meus avis, no perquè sigui la més bona –que, francament, no sé si ho és o no-, sinó perquè és la “seva”. Vaja, que aquestes pastes formen part del costumari familiar.

Doncs bé, la setmana passada els meus avis van tornar de les vacances amb l’anunci d’una gran fatalitat: la “seva” pastisseria tanca les portes per sempre. Per sempre! Per això van dur una carretada de pastes per a tota la família. Perquè són les últimes. Les ú-l-t-i-m-e-s. Les Ú-L-T-I-M-E-S. Recalquem-ho, perquè amb aquesta mateixa intensitat m’ho van anunciar mentre l’àvia m’allargava un plat ple de les ja famoses pastes. Mira-les bé, que són les últimes. I jo vaig dir “ah, sí?” gairebé arrencant-li el plat de les mans perquè no el deixava anar, com si el fet de sostenir-lo hagués d’allargar més la vida d’aquells ametllats i d’aquelles llengües de gat amb xocolata farcides de taronja.

Un cop a casa, davant del plat, vaig començar a preguntar-me quina actitud hauria d’adoptar quan em posés a la boca la darrera d’aquelles galetes, quan estigués a punt d’empassar-me’n la darrera engruna. Ai mare, voldria fer-ho bé, quina responsabilitat! Perquè mai més ja no les tornaria a tastar, mai no n’hi hauria unes d’iguals. Per un moment em va agafar por i tot! Però el cert és que vaig començar a pensar en totes les últimes vegades que fem coses, de vegades conscientment i de vegades sense tenir-ne ni la més mínima sospita. No ho sé, coses com l’última vegada que sents una olor, que seus sota l’ombra d’un arbre que han de tallar; l’última vegada que veus algú, o que surts de la feina de la que t’acaben d’acomiadar; l’última vegada que et poses unes sabates que s’han fet massa velles però que són comodíssimes...

l davant d’aquell plat de pastes, vaig adonar-me que el meravellós de tot plegat és que l’última vegada que fas una cosa, sempre és la primera que en fas una altra.

Un minut de silenci per les pastes. Nyam!

La lluna que, per cert, avui fa el ple

Doncs llavors és un bon dia per tornar. I torno després de molts mesos amb la sensació que he d’escriure poc, només les paraules justes per recomençar. Per treure la pols del bloc. Per posar en ordre totes les coses meravelloses que han passat aquest estiu. Per deixar-me seduir amb noves idees. Per ampliar la meva banda sonora particular amb les vostres originals melodies. Per repensar(-me).

Encara que ho sembli, ni acabo les vacances, ni torno de les segones rebaixes, ni faig mudances. Només albiro una alenada d’aire fresc a l’horitzó que no prové de cap aire condicionat.

I mentre espereu la següent entrada, us deixo amb una cançó simpàtica.

Ella Fitzgerald – (It's Only A) Papermoon