21 de març del 2018

Vellesa

VELLESA

Les pupil·les et naufraguen
en el silenci de la incertesa.
La veritat ja no és tan preuada,
només és un miratge que s’amaga
entre els plecs d’una pell fatigada.

En un deliri d’obediència,
el teu cap assenteix, perquè sí,
desmembrat de qualsevol raó;
de la boca oberta  
et penja un somriure esquerdat.

El teu cos rendit ja no et porta enlloc
però l’arrossegues adherit a l’ànima,
és la força feixuga i poderosa
que et manté en aquest món
de batecs desendreçats.

T’ennuegues de tristesa
quan els anys se’t claven als dits,
i les fiblades del dolor
et fan brotar gestos eixorcs
i cabells de plata fina.

La teva veu petita es fon,
càlida, a prop de la meva orella,
mentre recites el meu nom de nena
i sostens en la meva mà
la teva fragilitat.

Hi ets, encara, però ja no hi ets.
Jo vetllaré per tu tots els nius
de cadernera,
i que aquesta primavera
t’ompli de flors el llit i el cor.

21 de març del 2017

Encara tenim la poesia

Diu la Unesco que avui és el Dia Mundial de la Poesia. No seré jo qui ho contradigui.




 Encara tenim la poesia

Declamem la bellesa, avui,
endiumenjada en un dimarts qualsevol
en la ploma d'arriscats trobadors
que lluiten contra la mediocritat
que imposen les vides ordenades,
classificades, empaquetades;
manllevades a uns altres herois
que no eren a les pàgines
dels nostres contes.
Ens hem deixat robar l'ànima,
però encara tenim la poesia
d'uns quants bojos que sembren llavors
a la terra de la ignorància
amb l'esperança que germinin ulls i orelles 
i cors i pell
que observin, que escoltin, que bateguin.
Que sentin.

En aquesta exhibició de gràcia,
per què no?
Ensenyem-nos els balls íntims
a què som convidats per nosaltres mateixos
a l'hora dels somnis que es somien a les fosques
per damunt dels terrats.
Estripem la impaciència de més matins.
Provem-ho.
Fem poesia d'allò difícil, també,
dels nostres pous bruts i llefiscosos.
Del dolor i la tristesa seca.
Així, cada nova paraula ixent
ens serà regalada, des de dins,
 de les mans d'algun déu.
I de les flors, dels lilàs i els ametllers,
i de totes les cadències del paradís,
ja se n'ocuparan uns altres. 

20 de març del 2017

Primavera


 

No sóc de les que esperen la primavera amb candeletes, jo; sóc més d'altres equinoccis. Però reconec que aquest rebrotar de la vida té un no sé què... Em sumo a aquesta alegria, avui, a les flors dels vius i a les dels morts.  

Està bé que creixin coses noves, i és necessari. Però també està bé no renegar de les que ja hi eren només perquè ja hi eren, i comprendre això m'asserena. No passa res si escric, vull dir. Tornar a fer una cosa que feia abans no desfarà tot el camí recorregut, ni el meu ni el de ningú. 

La primavera no il·lumina ni escalfa totes les nostres ombres, però sempre arriba en un bon moment.

12 de març del 2017

Arrels





Fa un any i vuit mesos que no escric res en aquest bloc i, sincerament, pensava que no hi tornaria a escriure mai més. Tot perquè un mes de novembre vaig decidir deixar-lo morir, així, per tossuderia. Però suposo que allò que vol ser troba una manera o altra de tornar a ser si sota terra les arrels encara són vives, per això m'he permès a mi mateixa canviar d'opinió.




Va ser la setmana passada, quan va tornar a entrar en escena. Jo no ho buscava, que passés, però me n'alegro. I és que el bloc em va venir al cap -o potser no va ser ben bé al cap- com una cosa important. I tot de petites pistes em van portar fins aquí. Coses senzilles, com somiar amb un aniversari i que després algú expliqués que somiar amb aniversaris volia dir renéixer. O una conversa en la que em van recordar que tot el que no es dóna es perd. I entremig, una pregunta que em va ajudar a fer encaixar cada peça al seu lloc.

Doncs bé, si vaig decidir matar-lo, ara decideixo que visqui una mica més, amb les seqüeles que això pugui tenir. Quina emoció!

19 de juliol del 2015

Remotament la bellesa

A mitjans de juliol ja s'han acabat les presses. Poc a poc em comença a passar aquella sensació de gallina decapitada, corrent sense solta ni volta en una cursa tan frenètica com inútil. És ara, en aquesta calma tot just estrenada i encara matussera, que de vegades, remotament, em vénen ganes d'abandonar. No parlo de morir, per déu, això no! Almenys en el sentit literal de la paraula. Parlo d'acomodar-me en abismes intranscendents a mig metre del terra, de nedar amb l'aigua al pit, de reproduir gestos copiats, de recitar paraules que altres han pensat. Això, vull dir. Colar-me en una etiqueta qualsevol i anar fent. 

Perquè es molt cansat sabotejar-se les pròpies fronteres, estar en un setge permanent amb el propi ésser. És ben bé com si no existís un terme mig; en un extrem, hi ha aquest anar fent, i en l'altre, la feredat que camina fent cercles, encorbada i fora de si. Aleshores, què? I com és que em passen tantes coses meravelloses? Entre la vulgaritat d'anar col·leccionant dies i la brutalitat de la por més miserable, entre aquests dos desenllaços no desitjats, hi he d'encabir meravelles com l'amor, així per resumir, ja sigui en dosis de tres mil sis-cents segons o en dosis infinites. Suposo que fins ara no havia tingut tantes ganes de renunciar. Ara que em sembla que tot el que és bonic només és un satèl·lit que gira erràticament al meu voltant. Ara que sense saber com no fer-ho, repel·lo els afalacs amb escuts fets de vergonya. Ara que tot sembla tan, i en realitat l'únic que passa és que ho tinc tan a prop!
 
Però encara, també remotament, sento un bri d'esperança. Ho aconseguiré. Aconseguiré trobar la bellesa.

19 de març del 2015

Que m'escoltes?

Hi ha gent que no escolta. Els parles i et miren, això sí. Però ja ho veus, que el missatge no arriba, que allò que tu vols transmetre quedarà en el més miserable oblit i anirà a les escombraries tan bon punt algú passi l'escombra. Totes allà, les teves paraules, escampades per terra. 
No hi ha res a fer. Quan algú decideix que ja està, que ja té la informació que considera necessària, tots els teus esforços són una pèrdua de temps i d'energia. És igual que a tu et sembli que és important aquest i aquell altre detall, i que per a tu sigui essencial farcir la conversa de complements directes, indirectes i circumstancials. Amb la cara tova i els ulls opacs, l'altra persona entrarà en un atzucac de moviments compulsius amb el cap i t'afirmarà als morros l'absurditat d'estar parlant sol sense voler-ho.
I és llavors quan et quedes en aquest estat lamentable, enmig d'una conversa suïcida, topant de ple amb la pròpia perplexitat mentre et preguntes si tu també ho fas, això, alguna vegada. Em temo que sí. Vaja...

24 de febrer del 2015

Esquerdes

Com fixar-te les esquerdes? Si pogués, ploraria de genolls sobre la terra i convertiria les meves paraules en argila, i en la intimitat de les parpelles closes resseguiria cada lletra dels teus abismes amb els dits, amb els palmells, amb els punys plens de fang. Però això seria com voler atrapar aigua entre les mans. L’argila és tan terrenal. I les ànimes, ja se sap.

Les esquerdes només es poden omplir amb amor. No hi ha res més. No es reparen. No es fixen (perdona’m per aquest intent maldestre). No s’arreglen. No es tanquen. Et configuren un nou paisatge intern on hi ha tot allò que necessites per al teu camí. Ni més. Ni menys. Però mentrestant, mentre dura aquest inventari de noses i menesters, et deixo el meu catàleg - ni que sigui per curiositat- de plenituds: l’olor dels dilluns a primera hora de la tarda, els cels de Montserrat, la música que em desperta el cor i m’adorm el pensament, el silenci dels somnis dels altres, un brot qualsevol arran d’un corriol, les rialles a casa, les converses profundes, les converses liles… I entre moltes altres coses, escriure’t. Escriure’t. A tu. Ara.

I en algun moment va succeir que escriure't a tu ja no és només per a tu, també és per a mi. No som tan especials, oi? Només tenim aquell punt de convergència d'origen incert que ens apropa ineludiblement. Per això, i perquè l'amor et pogués omplir totes les escletxes, mentre et despulles totes les exigències i dónes a cadascú la seva justa quota de responsabilitat i a tu mateixa la llibertat -que et pertany malgrat que sovint ho oblidis- de ser prescindible, jo et pentinaria els cabells a poc a poc, tan dolçament que no notaries ni els tous dels meus dits.

La meva abraçada seria recer per a les teves llàgrimes, per a les que cauen enfora i per a les que et són encara torrent per dins. I el ritme del teu cor em cridaria des del teu pit, en un colpir lleugerament dolorós, i m'ensenyaria que cadascú habita un cos diferent, i que no hi ha possibilitat de sincronia. Aquesta és la solitud de l'ésser que no pot ser envaïda.

Et duria un grapat de platja, i quan notessis, ja, la llengua salada i els peus cansats, un glop d'aigua de Fontargent.

De nit et bufaria unes quantes estrelles enllà. No te les vull prendre! Tan sols és que de vegades sembla que s'amunteguin en un ordre desconcertant que fa feredat. No et costa, engolir tanta immensitat de cop? Però ben pensat, qui sóc jo per jugar amb aquestes grandeses? Millor te'l deixo tal com està, el cel, que no sigui que ja el tinguem a dins.

Tu, cada vegada més de silencis, i jo, cada vegada més de paraules. I les esquerdes, cada vegada més de tot.

16 de febrer del 2015

Tristeses

Hi ha tristeses que suren no saps ben bé on, sota la pell, atrapades en espais intermedis, en fronteres mal definides. Malviuen entre l'última mil·lèsima de segon d'un dia i la primera del següent. S'amaguen sota cada parpelleig, al punt de la i dels crits. Entre la carn i l’ungla, com un grapat de terra esgarrapada. Es desfan i es refan en aquest espai discret que et vas empassar fa temps; t'inunden i et deixen –en aquest soterrani estanc- erma, i freda, i humida, i esquerdada. Surant indefectiblement sota la pell. Sense ombra ni empremta per poder-les caçar.






Hi ha tristeses que no saben parlar. 





31 de desembre del 2014

No sóc original

No sóc original. Porto uns mitjons de ratlles, tinc mal de coll i les mans com llimes, aquests dies m’enrampo amb tot, i ho confesso, he anat als xinos a comprar alguna vegada. Però ningú no ha dit que calgui ser original, oi? Només trobo que l’excusa d’acabar l’any és prou bona per escriure alguna cosa. 


Aquest matí el meu avi m’ha convidat a fer un d’aquells cafès de sobretot-no-li-diguis-a-la-teva-àvia. A les tasses de cafè hi havia escrita aquesta frase: la vida és massa curta com per no somriure. A ell, però, als seus 89 anys, li ha fet gràcia que aquella tassa li toqués el nas quan se la posava als llavis. Tot plegat m’ha fet immensament feliç. Quina bona manera d’acabar l’any, he pensat.

Ja fa temps que no em faig propòsits; si més no ho intento. I ho faig a consciència, malgrat la dificultat d’aquest compromís. També com a reconeixement de tot el que tinc i sóc. Aquest any, per exemple, he estat tigre, granota i mosca collonera. He fet postals blaves, i liles, i verdes. I liles. He perdut el mal humor llarguíssimes estones. He conegut més profundament algunes persones del meu voltant. Hi ha hagut dies molt tristos. I dies molt feliços! He escrit quan ho he necessitat, acceptant que tot el que no ha acabat fet paraula és perquè senzillament no ho havia de ser. He gaudit de la meva estimada família. M’he qüestionat la meva feina per mirar de fer-la millor. He guerrejat sense tenir-ne ganes però tenint ganes de tenir-ne ganes, perdent i renunciant però alleugerint el camí, essent una mica més lliure. I dec haver fet moltes altres coses que ara no recordo!!

Sobretot, em sento agraïda. GRÀCIES.

No ho he après tot, només faltaria! Però m’he acostat a la plenitud de fer les coses per amor i que això no em faci tan eco per dins. 

Ara, ni t’explico tot el que em queda per fer!!!


 



Feliç 2015.