21 de març del 2017

Encara tenim la poesia

Diu la Unesco que avui és el Dia Mundial de la Poesia. No seré jo qui ho contradigui.




 Encara tenim la poesia

Declamem la bellesa, avui,
endiumenjada en un dimarts qualsevol
en la ploma d'arriscats trobadors
que lluiten contra la mediocritat
que imposen les vides ordenades,
classificades, empaquetades;
manllevades a uns altres herois
que no eren a les pàgines
dels nostres contes.
Ens hem deixat robar l'ànima,
però encara tenim la poesia
d'uns quants bojos que sembren llavors
a la terra de la ignorància
amb l'esperança que germinin ulls i orelles 
i cors i pell
que observin, que escoltin, que bateguin.
Que sentin.

En aquesta exhibició de gràcia,
per què no?
Ensenyem-nos els balls íntims
a què som convidats per nosaltres mateixos
a l'hora dels somnis que es somien a les fosques
per damunt dels terrats.
Estripem la impaciència de més matins.
Provem-ho.
Fem poesia d'allò difícil, també,
dels nostres pous bruts i llefiscosos.
Del dolor i la tristesa seca.
Així, cada nova paraula ixent
ens serà regalada, des de dins,
 de les mans d'algun déu.
I de les flors, dels lilàs i els ametllers,
i de totes les cadències del paradís,
ja se n'ocuparan uns altres. 

20 de març del 2017

Primavera


 

No sóc de les que esperen la primavera amb candeletes, jo; sóc més d'altres equinoccis. Però reconec que aquest rebrotar de la vida té un no sé què... Em sumo a aquesta alegria, avui, a les flors dels vius i a les dels morts.  

Està bé que creixin coses noves, i és necessari. Però també està bé no renegar de les que ja hi eren només perquè ja hi eren, i comprendre això m'asserena. No passa res si escric, vull dir. Tornar a fer una cosa que feia abans no desfarà tot el camí recorregut, ni el meu ni el de ningú. 

La primavera no il·lumina ni escalfa totes les nostres ombres, però sempre arriba en un bon moment.

12 de març del 2017

Arrels





Fa un any i vuit mesos que no escric res en aquest bloc i, sincerament, pensava que no hi tornaria a escriure mai més. Tot perquè un mes de novembre vaig decidir deixar-lo morir, així, per tossuderia. Però suposo que allò que vol ser troba una manera o altra de tornar a ser si sota terra les arrels encara són vives, per això m'he permès a mi mateixa canviar d'opinió.




Va ser la setmana passada, quan va tornar a entrar en escena. Jo no ho buscava, que passés, però me n'alegro. I és que el bloc em va venir al cap -o potser no va ser ben bé al cap- com una cosa important. I tot de petites pistes em van portar fins aquí. Coses senzilles, com somiar amb un aniversari i que després algú expliqués que somiar amb aniversaris volia dir renéixer. O una conversa en la que em van recordar que tot el que no es dóna es perd. I entremig, una pregunta que em va ajudar a fer encaixar cada peça al seu lloc.

Doncs bé, si vaig decidir matar-lo, ara decideixo que visqui una mica més, amb les seqüeles que això pugui tenir. Quina emoció!