5 de setembre del 2010

Mira-les bé, que són les últimes

Fa anys i panys que els meus avis passen l’estiu al poble natal del meu avi, a la costa de Tarragona. I des que tinc memòria per recordar-me’n, fa anys i panys que quan hi anem la resta de la família, després de dinar mengem les mateixes pastes d’una de les pastisseries del poble. La pastisseria preferida dels meus avis, no perquè sigui la més bona –que, francament, no sé si ho és o no-, sinó perquè és la “seva”. Vaja, que aquestes pastes formen part del costumari familiar.

Doncs bé, la setmana passada els meus avis van tornar de les vacances amb l’anunci d’una gran fatalitat: la “seva” pastisseria tanca les portes per sempre. Per sempre! Per això van dur una carretada de pastes per a tota la família. Perquè són les últimes. Les ú-l-t-i-m-e-s. Les Ú-L-T-I-M-E-S. Recalquem-ho, perquè amb aquesta mateixa intensitat m’ho van anunciar mentre l’àvia m’allargava un plat ple de les ja famoses pastes. Mira-les bé, que són les últimes. I jo vaig dir “ah, sí?” gairebé arrencant-li el plat de les mans perquè no el deixava anar, com si el fet de sostenir-lo hagués d’allargar més la vida d’aquells ametllats i d’aquelles llengües de gat amb xocolata farcides de taronja.

Un cop a casa, davant del plat, vaig començar a preguntar-me quina actitud hauria d’adoptar quan em posés a la boca la darrera d’aquelles galetes, quan estigués a punt d’empassar-me’n la darrera engruna. Ai mare, voldria fer-ho bé, quina responsabilitat! Perquè mai més ja no les tornaria a tastar, mai no n’hi hauria unes d’iguals. Per un moment em va agafar por i tot! Però el cert és que vaig començar a pensar en totes les últimes vegades que fem coses, de vegades conscientment i de vegades sense tenir-ne ni la més mínima sospita. No ho sé, coses com l’última vegada que sents una olor, que seus sota l’ombra d’un arbre que han de tallar; l’última vegada que veus algú, o que surts de la feina de la que t’acaben d’acomiadar; l’última vegada que et poses unes sabates que s’han fet massa velles però que són comodíssimes...

l davant d’aquell plat de pastes, vaig adonar-me que el meravellós de tot plegat és que l’última vegada que fas una cosa, sempre és la primera que en fas una altra.

Un minut de silenci per les pastes. Nyam!