Dotze (3)

Perquè he dit abans que sempre s'hi és, a temps. Les darreres frases de l'any: 

No m'havia adonat  que 12 cms. poguessin créixer sense fer soroll. Hi ha més volum, sí, però jo només he notat que cada dia hi ha més claror al teu voltant, de vegades s'ennuvola però de seguida surt el sol i per mi un somriure teu és un sol esplendorós. Gràcies, Laura, per permetre que surti tantes vegades el sol i que nosaltres en puguem gaudir. T'estimem moltsísim i no fa falta dir-ho amb paraules, tan sols una bona abraçada ja ens omple d'amor.

Gràcies!!! Jo també us estimo molt.

Dotze (2)

Acabo aquest any feliç. Gràcies als qui heu dedicat dotze segons, o més, o molts més, a pensar una frase. Gràcies als qui les llegireu. Gràcies als qui no sabíeu què dir però us hagués agradat fer-ho. Gràcies als tímids que no heu gosat. Gràcies als qui heu fet tard i ja no hi sou a temps (sempre s'hi és, a temps). Gràcies als qui us n'heu oblidat. Gràcies als qui heu cregut que no havíeu de participar. Gràcies als qui, des de lluny, se us ha escapat un somriure. Gràcies als qui no us ha interessat. Gràcies als que sempre voleu dir més. Gràcies als que dieu sense paraules. Gràcies als originals. Gràcies als qui em manteniu cap i cor en funcionament. Gràcies a mi mateixa no sé ben bé perquè, però em sembla que m'ho he de dir, també. Em sembla. Crec. O no. No ho sé. Diria que sí. En fi, gràcies.

Gràcies també a tu, dos mil tretze, per ser i estar tan ple de tot. 

Aquestes són les vostres frases. Gaudiu-les!

 
2013, l'any de la llum.

Dotze centímetres, com els dotze que ha fet el meu somriure mentre llegia com pots arribar a ser de tan única i originalment Laura Domènech. Muac! 

Jo havia sentit parlar d'onze minuts i de vint centímetres o mai no se sap quants. Me n'alegro de poder tancar l'any donant gràcies per dotze centímetres de vida regalada. Que en siguin molts més i que cadascun d'ells et facin més sàvia i més feliç. Ara bé, jo de tu, quan t'arribin als genolls... potser serà el moment de tallar-te'ls... pobres cervicals, si han d'aguantar tant de pes.

Aprendre a mudar la pell a través de les paraules no és només una frase que encaixa enmig d'altres paraules, és com un part volgut i temut, relaxat i salvatge, optatiu i inevitable. I aquestes paraules són vida.

El ressò d'un batec sempre a contratemps esclatant al cel --llum, foc, vida-- entre les mans del vent.

2013, el meu any de les canes.

12 centímetres ens creix el cor quan et pensem, quan et llegim...t'estimem.

Un regal retrobar-te. Quan de tant en tant m’arriba la teva presència de seguida m’inunden imatges, sensacions, sentiments... que ara intentaré encabir en paraules: Coratge, fortalesa, reflexió, mirada àmplia i profunda, sensibilitat, honestedat, humilitat, sinceritat... i molta, molta, consciència envers tu mateixa i del que t’envolta. Moltíssimes gràcies per compartir-te.

Gracias a la vida

T'estimo molt, amb això ja n'hi ha prou, no?

Sister, em passen mil coses pel cap només de llegir-te, però si hagués de seguir un primer impuls et diria que gràcies per ser així com ets i emocionar-me d'aquesta manera, gràcies per acompanyar-me en aquesta vida, gràcies per la teva valentia. El primer que em passa pel cap és que t'estimo fins l'infinit i més enllà, com diu l'Adri.

Una de Raimon Panikkar: "Benaurats els q no escarmenten".

Mira...si es tracta del primer impuls, només una paraula, alegria, molta.

12........ 12 mesos d'atur, que com bé vol dir la paraula és de descans, de descans mental, on he pogut fer 12 migdiades, o més!!! Jejeje... D'estar 12 hores diàries amb les nenes, d'abraçar-les, de jugar-hi, de viatjar, fins i tot hem anat al món de les princeses! Temps de platja, de muntanya, temps de patir, d'escoltar, de parlar, de caminar, i de conèixer gent!!! Em sento feliç i contenta de poder comptar amb bons amics, i de gaudir de la família que m'ha triat!!! No sé si he dit 12 coses...... si he pensat durant dotze minuts, o simplement m'has ajudat a pensar en aquests dotze mesos del 2013!!!! Un petó molt fort!!!

Una de Nelson Mandela que em sembla molt encertada per començar l'any: "Perdonar allibera l'ànima, treu la por. és una eina poderosa. Si vols fer les paus amb el teu enemic, has de treballar amb ell, aleshores es torna el teu company". Molt bon any!

Con gente tan luchadora sobran las palabras

La paraula rendició no existeix.

Saps escoltar, ser còmplice i respectar... et dec molt.

Vull veure com la melena et creix un metre més com a mínim, ja saps que jo també molt.

  

.....m'agraden les persones valentes....m'agrades TU (tururú)......

 

No et conec a fons, pero sí que sé de les estones que hem passat que transmets tranquil·litat i ets una molt bona persona!!!!. Bon any maca!!!

Te quiero... (es lo q me viene a la cabeza los primeros segundos al leerte).

Visca els retrobaments inesperats!

El temps no existeix, tot és fruit de la ment. Hi ha persones que entren a la teva vida, i no saps perquè, sempre més t'acompanyen d'una manera o altra, per aquest inexorable camí. Tu, Laura, no deixes indiferent, la teva senzillesa i humilitat acompanyen a la teva serenor i pas lent, però constant i ferm. Dona lluitadora, valenta i optimista, tens un bocinet del meu cor i sé que jo en tinc un també del teu. T'estimo, bonica, i serà així per sempre més. Gaudeix del dia a dia, sigui del 2013, del 2014 o del 2020. 

Felicitats pels centímetres aconseguits en el cabell i per tots els que has conquerit en la resta d'àmbits de la vida aquest any, siguin metres, centímetres o mil·límetres. Ja sé el que costa guanyar-los, te'n pots sentir ben orgullosa. Un petó molt gran i molta força per continuar endavant!

Amb il·lusió i constància, podem aconseguir més coses de les que som capaços d'imaginar.

La paraula que m'ha vingut al cap quan anava llegint el teu escrit, bé de fet dues paraules, són lluitadora i forta.

És meravellós tenir persones a prop com tu. El meu desig pel 2014 és poder compartir més estones juntes...doncs en aquest 2013 no ha estat possible...

Millor companya per la batalla no hagués pogut escollir i finalment ser guanyadores, el millor final, sempre estaràs al meu cor encara que no ens veiem!

La realitat supera la ficció.

Sempre endavant.....ni un pas enrere!!!!

Que el dos mil catorze sapigueu fer tanta màgia.

Dotze

Resumiré el meu 2013 amb una dada: dotze centímetres, que són els que han crescut els meus cabells des del gener. No és res important, això, però una mica sí. I m’ha fet gràcia començar així. I reconec que és una forma d’admetre que no em sento capaç d’escriure sobre totes les coses i totes les persones que han fet que el dos mil tretze fos tan única i originalment dos mil tretze. Per això he pensat que vosaltres em podeu ajudar a fer la darrera entrada al bloc enviant-me una frase pel mitjà que vulgueu, la primera que us vingui al cap després de llegir això. No posaré el vostre nom, i serà una manera divertida d’acabar plegats, i tant fa si ja veníem junts del dos mil dotze o ens hem anat trobant després. Què, us hi apunteu? Teniu un dia i mig, però si em feu cas i seguiu el vostre instint, només necessiteu els dotze primers segons, o el temps que trigueu a acabar de llegir aquestes línies. 

 

Leap of faith

Passa que un dia t’adones que no pots anar enrere. Que aquell plec del coixí on reposaven els teus cabells desendreçats al final del dia ja no hi és. Que el mateix final del dia és a un altre lloc. Que en un moment de vertigen no saps a quin terra ancorar-te. Perquè n’hi ha, de terra, sota els teus peus, però ja no duu gravades les teves petjades. Hi ha un terra nou.  I hi ha una força que se t’endú i no et deixa amarrar, que et porta a prop dels precipicis perquè t'hi llancis i els escodrinyis. 

Com en un partit de beisbol, que comences a córrer cap a la següent base però si ja veus que no hi arribes pots tornar a l’anterior – ei, almenys a l’escola hi jugàvem així-. Em refereixo a aquesta mena de sensació de tornar a un lloc conegut on saps que estàs “salvat”. A aquesta mena de comoditat de poder-te posar a recer de qualsevol cosa en qualsevol moment.

Em retorna, ara, una mena de desig formulat fa temps. Un desig d’apropar-me a paisatges que em semblaven inabastables. I per això els volia encabir dins meu només amb els ulls i les paraules. Els vaig gastar, de tant mirar-los i escriure’ls, de tant resseguir-ne els límits. No creia que hi pogués anar, jo, allà... I, com aquell qui diu, sense fer res, i no sé ben bé com, m’hi trobo ben bé al mig, ara. I les regles del joc han canviat. Ja no hi ha bases a les quals retornar. No hi ha res que em salvi. L’única opció és avançar i acceptar la possibilitat de perdre. I això, tanmateix, no podria considerar-se exactament un perdre en el sentit estricte de la paraula, almenys sense tenir en compte que aprenem més quan perdem que no pas quan guanyem.

 

Jo, abans, sempre dormia de cantó, sobre el meu braç esquerre. Era la meva posició preferida per dormir. Fins i tot diria que es podia sentir un clac fluixet fluixet, quan trobava la postura. Era tan còmode; era, senzillament, l’encaix perfecte.

Ara ja no puc dormir sobre el meu braç esquerre. Això és, el que vull dir. Això, o que tot es capgira quan pensaves que ja s’havia capgirat abans i que ara el vent ja s’encalmava.

Si existeixen els tròpics

Fa dies que tinc fred. Un fred que se m’ha instal·lat pertot. Imparable, com un no-res. Em fa immòbil, em fa glaç, em fa ser trampa enganxosa per a les llengües humides. No correu al meu voltant, que si em feu caure em trenco en milions de bocins, segur. Segur que aquest fred de collons m’acaba esquerdant. Ho vaig estudiar a l’escola, que el gel trencava les roques, allà al Pirineu axial. I diu la vikipèdia que al Pirineu axial hi ha materials cristal·lins de l’era primària. De l’era primària! I a sobre cristal·lins! Semblen prou valuosos com per no deixar-los malmetre. 

Que potser no em calen, nous paisatges, si són abruptes. I si aquest maleït fred avança de fora cap a dins, el combatré de dins cap a fora, amb l’única arma de què disposo: la fe. Perquè fa poc em van dir que ja ho sabia, ja, que m’estimaven, però que m’ho havia de creure. I ja ho sé, ja, que estic feta d’incandescències i espurnes, però m’ho he de creure. I vist així, un entretemps temperat no sembla tan lluny dels meus tròpics. I ja ho sé, ja, que als tròpics no hi gela mai, però m'ho he de creure.