VELLESA
Les pupil·les et naufraguen
en el silenci de la incertesa.
La veritat ja no és tan preuada,
només és un miratge que s’amaga
entre els plecs d’una pell fatigada.
En un deliri d’obediència,
el teu cap assenteix, perquè sí,
desmembrat de qualsevol raó;
de la boca oberta
et penja un somriure esquerdat.
El teu cos rendit ja no et porta enlloc
però l’arrossegues adherit a l’ànima,
és la força feixuga i poderosa
que et manté en aquest món
de batecs desendreçats.
T’ennuegues de tristesa
quan els anys se’t claven als dits,
i les fiblades del dolor
et fan brotar gestos eixorcs
i cabells de plata fina.
La teva veu petita es fon,
càlida, a prop de la meva orella,
mentre recites el meu nom de nena
i sostens en la meva mà
la teva fragilitat.
Hi ets, encara, però ja no hi ets.
Jo vetllaré per tu tots els nius
de cadernera,
i que aquesta primavera
t’ompli de flors el llit i el cor.
