Ja ho sé, que no cal explicar-ho, però tot i sabent que hi
ha un punt d’inevitable intangibilitat en qualsevol intent de posar en paraules
una emoció, vull fer-ho. I sóc conscient que això que dic em serveix només a
mi. I només amb tu. Tot i així, és probable que m’acosti a l’experiència
semblant d’algú altre.
Diria que és la combinació perfecta de dos factors,
principalment; és la voluntat explícita de veure i de mirar a la vegada. Perquè
sí. Sense filtres. Directe a l’ànima.
Diria, també, que no és només la teva mirada franca i transparent, allò que em corprèn de tu. Em desactives la mecànica, i els
fils que em subjecten es trenquen i s’embullen en un caprici molt més enrevessat que el sol
caprici de moure’m de cada dia. Te m’asseus al davant i potser parlo, o parlem,
però jo ja he desaparegut per la conca dels teus ulls al segon u. M’hi he
llençat sense contemplacions, sense importar-me on vaig a parar. Sense por.
Plenament confiada. Sense haver-me anticipat i imagina’t com seria.
La vida és això, de fet.
I potser m'he explicat fatal, però el cor em diu que gràcies.
