Que no cal
que m’inquieti, m’ha dit. Que ell va aconseguir vèncer els seus monstres. I és
que últimament estava una mica amoïnada per si, després de tot, no aconseguia aprendre
res. Però he trobat que ara, precisament, era escaient fer un exercici d’aquells
de salts en el temps. Salts enrere, vull dir. Per saber ben bé on havia de
caure, i perquè un any m’ha semblat una mesura prou bona per tenir una bona
perspectiva, he agafat embranzida i he aterrat al juliol passat. A banda de cabells,
tenia el cap ben ple d’altres coses... Com puc haver pensat que no he après
res?!
Ja ho sabeu,
que aquest any no vaig de vacances enlloc. Però, en canvi, m’he fet un fart d’anar
amunt i avall. I he hagut de fer-me passaports que em permetessin travessar les
fronteres de països estranys, on es parlen llengües que s’enreden entre les cames i se t’arrapen al cos, se t’empelten
pertot perquè no marxis sense conèixer-les. Són llengües que compten les
síl·labes a cops de batec. Ni més de pressa, ni més a poc a poc. Se’t fiquen a
la boca quan estan despertes, però es parlen pels ulls i pels gestos.
Es podria
dir que conec nous llenguatges, doncs, sí. Però fins que no he descobert dues coses
no m’he adonat, veritablement, de tot el que he après. La primera cosa és que
puc parlar amb mi mateixa amb aquestes noves llengües, i m’entenc! La segona
cosa, encara més fascinant, és que puc parlar amb els altres, i també ens
entenem!
Deveu ser
persones que en algun moment heu passat per aquí. Ho podeu dir millor que jo,
si he après res. Jo només puc afegir que m’heu fet de diccionari, de claror, de
repòs. És ben bé que, com una flor de dent de lleó, m’heu bufat més enllà del
primer horitzó.
Gràcies. A l’Ulisses
que m’habita, particularment. I a vosaltres. Perquè el que sé segur és que sense
vosaltres no hauria après res de res.
