27 de desembre del 2012

Doctora F


Doctora F, et trobaré a faltar. De manera irreversible, com tantes altres coses d'aquesta malaltia. 

M’imagino la teva taula, la del despatx que no t’agrada, plena d’obsequis i agraïments, però, sobretot, de coses intangibles que t’enduràs quan marxis. Perquè la meva història és una de les que va bé, però n’hi haurà d’altres que no.

La primera vegada que et vaig veure, el vint-i-quatre de febrer d’aquest any, ara fa uns 10 mesos, em vas dir que la meva vida no corria perill. No és un mal començament, no trobes? Aquell dia em vas fer esperar tres hores a la planta -1. Però només perquè tenies feina a la tercera planta. I considerant que, a partir de llavors, jo passava a ser usuària de la mateixa tercera planta, t’ho vaig perdonar de seguida. Aleshores encara no sabia que cada divendres, quan entressis per la porta de l’hospital de dia, tindries un somriure, un gest, una pregunta per a mi. Per a mi i per a tots, vull dir. Que em visitaries encara que no tingués visita programada. Que no oblidaries el meu nom ni les vicissituds del meu historial mèdic. Que m’oferiries alternatives si hi havia problemes. Que em diries sempre la veritat. Que em faries sentir una persona i no un número, com des de la meva ignorància m’havia imaginat que seria.
I quan a casa vam començar a parlar de tu utilitzant el teu nom de pila, o ja sense formalismes, vaig adonar-me que tu i la teva bata blanca havíeu entrat a la meva vida també per acompanyar-me, i no només per explicar-me protocols i sentències i efectes secundaris.

En qualsevol altra circumstància, m’hauria pogut llançar als braços d’algú que manifestés aquest interès per mi. O per la meva salut, que al capdavall és el que em manté viva. Però en aquest cas, preval una sincera admiració per la feina ben feta. Has sabut administrar-me el tractament més adequat per curar-me, però més enllà de la química, m’has medicat subtilment contra qualsevol afecte embafador. I sí, és clar que et trobaré a faltar, ja ho he dit al principi, però serà una enyorança plena d’orgull, com de dir ei, la doctora F va ser la meva doctora.

Per sempre formaràs part d’una època crucial de la meva vida, potser la més dura i alhora la més plena que he viscut fins ara, encara que costi de comprendre que sigui així, amb aquest doble vessant entre pors i riqueses. És així i no es pot canviar. I tu hi seràs associada a un èxit.

Per sempre, quan surti a caminar i enfili camí amunt, amb el primer esbufec et veuré teclejant a l’ordinador - molt més del que et vindria de gust- les freqüències d’ejecció del meu cor. Et preocupava que quedés malmès. I, en canvi, és més viu que abans.

Entendràs, també, que et digui que m’agradaria no veure’t més per necessitat. Estic segura que tu tampoc no ho voldries! Però estaré encantada de trucar a la porta del teu nou despatx per saludar-te quan sigui per allà a prop.

A molts malalts els deu passar el mateix, amb els metges que els han tractat per períodes llargs i de malalties greus. Però dic jo que no tots els metges deuen ser iguals, malgrat tot. Ara altres persones tindran la sort de trobar el teu somriure als seus respectius historials, i m’alegro, jo, d’haver-lo pogut gaudir en els moments més difícils i més gratificants del meu.

Gràcies de tot cor, doctora F.

5 de desembre del 2012

Un passeig ventàstic



Aquest matí he sortit a caminar per Montserrat. Això no tindria res d’especial, o res d’excepcionalment diferent a les meves caminades periòdiques, que sempre ho són, d’especials. Però avui feia molt vent, i una cosa m’ha portat a l’altra... I l’altra m’ha dut fins al bloc.

És com si hagués fet dissabte, com si hagués ventilat una mica la casa. Tan de bo m’hagués estat possible desar-me una ràfega, freda i sostinguda, per als dies en què és necessari foragitar pensaments o arrencar idees senceres. Però l’efecte no seria el mateix, em penso, que quan una ventada et fa trontollar darrere d’una roca i et ploren els ulls i els llavis se t’estan a punt d’estripar.

He pogut gaudir, a més, dels xiulets del vent encobrint el brogit de l’autovia -que sempre em recorda que sóc a prop de l’asfalt-. I en algun punt de l’ascensió, també, he començat a percebre el soroll dels troncs d’alzines i aladerns resistint l’envestida.  Un soroll trencat, flexible, com de fregadís de plàstic. Si mai m’has sentit a dir que a mi em grinyola el cap per dins, i no de forma metafòrica, en aquest punt és de justícia reconèixer que aquest soroll i el meu grinyol s’assemblen força.

Més endavant he avançat dos nois que tenien una conversa molt animada. Ens hem saludat i aleshores un li ha dit a l’altre: “hala, nos ha adelantao”. I l’altre: “vaya si nos ha adelantao”. M’han fet pensar en el sinistre Wert. Ai, no, que era ministre. Sortosament, un cop de vent l’ha esbandit del paisatge.
 
Al final, m’he agafat a una roca però he decidit girar cua perquè m’he adonat que ja només em quedava l’ombra, i he pensat que si seguia, també em sortiria volant. I vés a saber on pararia a hores d’ara tota jo... Prou feina tinc ara cosint-me cos i ombra de nou i que, a sobre, quedi bé.
 
Tot plegat és molt més esgotador del que sembla. I, a més, jo no sé cosir amb didal!

 

4 de desembre del 2012

Amor de paper

Seria bonic ser com aquesta nena i poder vèncer totes les pors amb confiança. Perquè allò que ens espanta mai no hauria de ser més poderós que l’amor...





19 d’octubre del 2012

El dia rosa



Avui no generalitzaré. Em faré servir d’exemple, no per una qüestió d’ego, sinó perquè em ve de gust dir alguna cosa sobre el dia d’avui, que és el dia mundial contra el càncer de mama. I això que quan m’he llevat he pensat que preferia que el dia passés ràpid. I, sobretot, volia passar-lo sense sortir de casa! Si tinc l’excusa perfecta, a més! I és que plou. Però quina bajanada, oi? Al final he pensat que el que vull fer és dir alguna cosa sobre els meravellosos efectes col·laterals del càncer. Perquè em fa un no sé què veure a tot arreu la paraula contra. I ja comprendreu que això no vol dir que hi estigui a favor. No, no, no i mil vegades no! Però jo, que estic malalta, sí que us puc dir que he arribat a sentir coses que estic segura que mai no hauria pogut sentir d’una altra manera. I com podria dir que això no ho vull? Qui voldria renunciar a mirar dins seu amb unes altres ulleres? El que no vull és morir-me, és clar, però no puc dir que no a tot allò que em fa ser més conscient de cada batec. De qui sóc. I els qui m’estimeu o senzillament sou al meu voltant, o els qui tafanegeu sobre mi, o els qui em coneixeu només de vista, potser podreu apreciar com la vostra mirada també s’ha engrandit, encara que sigui gairebé imperceptible. Tant de bo això hagi passat, encara que us hagi provocat dolor.

Mireu-me. Encara no tinc gaires cabells. Segurament ja us heu acostumat a veure’m amb el mocador al cap. Però la majoria no podeu experimentar la sensació de mirar-vos a les fotos de fa uns mesos i no saber-vos reconèixer. Al principi em pensava que era només pels cabells. Ara sé que no és només per això. El càncer m’ha matat i m’ha donat vida alhora. Al cap i a la fi, els cabells tornen a créixer. Però hi ha coses que moren, i està bé que morin per sempre. I no em refereixo només a aquelles petites però malparides cèl·lules que em volien provar i guanyar-me, i se’m van instal·lar als racons més íntims, allà mateix on els meus fills van nodrir-se per primera vegada, allà mateix on ells recolzaven el seu caparró per dormir plàcidament, com si encara no ens haguéssim separat mai.
Em refereixo a prejudicis, a rutines, a maneres d’acostar-me als altres i d’afrontar la vida. A la persona que jo em pensava que era. A les persones que vosaltres pensàveu que éreu, també, en el vostre cas.

He sentit aquestes paraules un munt de vegades: força, actitud, positivisme, lluita, alegria, esforç, vida normal... Però tot això, sense el seu respectiu antònim, no serveix per a res. Només per seguir endavant encegat. Poques persones m’han dit que les paraules feblesa, dolor, incertesa, cansament, ràbia, impotència, mala llet i un llarg etcètera també havien de formar part del meu vocabulari.

Al principi, quan vaig començar la quimio a l’hospital de dia, sentia la pressió de la gent del meu voltant. Tothom estava content! Cadascú endollat a la seva màquina i al seu somriure. Caram, quin bon rotllo, quina actitud més positiva... Però si ningú no vol ser-hi, aquí! Què us passa? Em sentia malament si jo no reia, també, o si estava de mal humor perquè, més endavant, no em venia de gust que em posessin un verí que em faria trobar-me malament tot el cap de setmana. Poc a poc vaig comprendre que cadascú feia el que podia, que potser jo no era l’única que se sentia així. Però que els somriures facilitaven les coses per a tothom. I vaig comprendre, també, que potser allà no, però que calia plorar, i que tenia dret a sentir-me malament. Fins i tot molt malament!

Com ara, que he aniquilat les cèl·lules dolentes però que encara no estic bé. No m’he recuperat, no he arribat a cap final, no he descansat prou. No hi ha una màquina que em pugui mesurar per dins l’ànima i pugui dir que estic preparada per tornar. Però quan ho estigui, i ja tingui cabells, no seré la mateixa. Molts ja ho sabeu, de fet. O ho patiu o us n’alegreu.

Jo reconec en mi els efectes col·laterals del càncer. No tots són agradables. Que em sàpiga ullar més vastament no vol dir que tot m’agradi. Però sí que tot em serveix per acostar-me més a la llibertat de ser jo mateixa. Potser us costa d’entendre, això que dic, o no us agrada pensar que aquesta malaltia pot portar coses bones. Doncs sí. Penseu-hi, us ho dic jo que porto costures arreu i encara no tinc prou cabells per ensenyar la closca. Declaro que avui sigui, també, i només en aquest bloc, el dia mundial a favor dels efectes col·laterals del càncer de mama. 




18 d’octubre del 2012

Si no hay viento, rema



Si no hay viento, rema. Vaig escoltar aquest proverbi l’altre dia, a la ràdio. Automàticament em va venir al cap una pregunta: i si no tens rems? La resposta va trigar una mica més. Uns dies més, de fet.

Ja m’hi veia, indefectiblement, a la barqueta, tant pàl·lida i esmorteïda com la mateixa vela. Especialment després d’haver comprovat que no duia rems, és clar. I com que aquesta visió era ben meva, l’escenari el vaig pintar en uns pocs milisegons sense rumiar. La paleta no podia ser gaire alegre, davant d’una circumstància tan poc esperançadora. Em va sortir un cel d’un gris tempestuós i pesat, que gairebé es podia mastegar. L’aigua era ben llisa, i d’una opacitat esfereïdora. Inquietant, aquesta escena, sense ni un bri d’aire, en absolut silenci. Com si en qualsevol moment, enmig d’aquesta tensa espera, hagués d’esclatar un tro capaç d’esmicolar-ho tot.

Va ser al cap d’una estona d’haver-me imaginat aquest panorama, quan vaig adonar-me que encara tenia braços per nedar. I feliçment vaig comprovar que en uns altres pocs milisegons, sense que jo pugués aturar el pinzell, uns tons més llampants i vius tenyien els meus pensaments.

D’acord. No hi ha vent. I algú m’ha fotut els rems. Doncs aprofito per descansar mentre, senzillament, no passa res i res no es mou. Agafo forces per nedar, per quan se’m faci petita la barca. Aleshores no em farà tanta basarda llençar-me a l’aigua.

No aneu a caçar tramuntanes per mi, ni taleu arbres per fer-me rems. El somriure que farà petita la barca només es pot gestar dins meu. Aquesta és la resposta.