Un passeig ventàstic

Aquest matí he sortit a caminar per Montserrat. Això no tindria res d’especial, o res d’excepcionalment diferent a les meves caminades periòdiques, que sempre ho són, d’especials. Però avui feia molt vent, i una cosa m’ha portat a l’altra... I l’altra m’ha dut fins al bloc.

És com si hagués fet dissabte, com si hagués ventilat una mica la casa. Tan de bo m’hagués estat possible desar-me una ràfega, freda i sostinguda, per als dies en què és necessari foragitar pensaments o arrencar idees senceres. Però l’efecte no seria el mateix, em penso, que quan una ventada et fa trontollar darrere d’una roca i et ploren els ulls i els llavis se t’estan a punt d’estripar.

He pogut gaudir, a més, dels xiulets del vent encobrint el brogit de l’autovia -que sempre em recorda que sóc a prop de l’asfalt-. I en algun punt de l’ascensió, també, he començat a percebre el soroll dels troncs d’alzines i aladerns resistint l’envestida.  Un soroll trencat, flexible, com de fregadís de plàstic. Si mai m’has sentit a dir que a mi em grinyola el cap per dins, i no de forma metafòrica, en aquest punt és de justícia reconèixer que aquest soroll i el meu grinyol s’assemblen força.

Més endavant he avançat dos nois que tenien una conversa molt animada. Ens hem saludat i aleshores un li ha dit a l’altre: “hala, nos ha adelantao”. I l’altre: “vaya si nos ha adelantao”. M’han fet pensar en el sinistre Wert. Ai, no, que era ministre. Sortosament, un cop de vent l’ha esbandit del paisatge.

 

Al final, m’he agafat a una roca però he decidit girar cua perquè m’he adonat que ja només em quedava l’ombra, i he pensat que si seguia, també em sortiria volant. I vés a saber on pararia a hores d’ara tota jo... Prou feina tinc ara cosint-me cos i ombra de nou i que, a sobre, quedi bé.

 
Tot plegat és molt més esgotador del que sembla. I, a més, jo no sé cosir amb didal!